El Cafè d'en Litus

No fa massa un company m’explicava que, sempre que donava voltes a un assumpte estirat al llit de la seva habitació, el blanc del sostre acabava per tenyir-li el pensament i que, en girar-se, en lloc d’una resposta es trobava, sovint, amb un interrogant per companyia o –paradoxa- un forat negre del diàmetre d’un pou sense sols de palla trenada. Espantat davant la possibilitat que em passés el mateix - que se m’encomanés el blanc del sostre i els pensaments se’m tornessin de marbre- ahir vaig ajaure’m sota un sostre de fusta clara que, al capdavall –vaig pensar- sempre seria més càlid. En girar-me, aquest matí, m’acompanyava el tors llis, nu i pigat d’una dona. Avui hem decidit que dormirem al cel obert. A veure què passa.

* Fotografia de Petitacriatura.

Asseguts al seient de darrere d’un flamant cotxe oficial, aturats en un semàfor, els tres dirigents de la Repúblika Burokràtika, recent elegits, celebraven la seva victòria.

- Vinga, verd…endavant!- va cridar al xofer un dels dirigents de la nova coalició.
- Ja hi som!- va deixar anar el President- no anem pas bé si comencem a prendre decisions sense quòrum. No-a-nem-pas-bé!
- És veritat-ho hauríem de sotmetre a votació…- va considerar amb certa displicència un altre membre del Govern.
- A veure – va dir com una lletania el xofer que, alhora, els feia de primer secretari– “Amb data d’avui ha tingut entrada al Govern una proposta on s’estableix que el cotxe oficial dels dirigents de la Repúblika Burokràtika travessarà el carrer quan el semàfor estigui en verd”. Va bé així?- va preguntar bo i girant-se vers els tres dirigents.
- Seria una opció, certament – va afegir amb aire greu el President – caldria, però, fer un primer document on es recollissin les propostes dels diferents grups…
- Cal que estigui en verd realment? - va demanar un altre dirigent, amb aire acusador- jo crec que això és una acció desestabilitzadora per part de la coalició dels Peatons Perillosos...
- I si és veritat? Algú ha mirat què diuen les darreres enquestes?
- I si pactem?- va demanar el dirigent que era assegut a l’esquerra del cotxe oficial.
- Jo discrepo!!- es va queixar el dirigent que seia més a la dreta.
- A veure…a veure…- va dir el President – Votem-ho! Vots a favor de la proposta? Vots en contra? S’aprova la proposta per 2 vots a favor, 1 en contra i 1 abstenció.
- Molt bé! – va dir el xofer tot aprofitant que el semàfor estava en verd – dono gas, aleshores?
- Nooo! – van dir tots els membres de la Coalició. Això era el primer esborrany!
- Jo voldria fer una esmena per proposar un canvi en el paràgraf primer (i únic), segona línia. Allà on diu “el cotxe oficial dels dirigents” hauria de dir “el cotxe oficial dels dirigents i LES dirigents”- va dir el que seia més a l’esquerra del cotxe oficial.
- És clar... – va dir el President – era un redactat absolutament discriminatori...-A veure...passem a les votacions…vots a favor? vots en contra?...d’acord, s’accepten les esmenes.
- Som-hi, doncs? – va demanar, impacient, el xofer.
- Un moment, un moment- va afegir el President- que això no es pot fer de qualsevol manera. Encara hauríem de portar el text refós al ple per a què s’aprovés i publicar-lo al B.O.R (Butlletí Oficial de la Repúblika) per a què entrés en vigor. Però atès que tenim el quòrum suficient- va dir mentre s’empassava el darrer cul d’ampolla de cava que els quedava- i que no ens veu massa gent- va sanglotar- penso que ja podem començar l’acció de govern. Endavant xofer!
- Però escolti jo voldria dir que....- va afegir aquest, esporuguit.
- Res a dir, xofer: el poble, i nosaltres com a representant seu –va afegir el President, solemne- ja hi ha dit la seva. Endavant! Endavant!!...

“Endavant!”- es va sentir mentre l’ordre es fonia enmig d’un cafarnaüm de vidres trencats i xapa metàl•lica que es rebregava. Uns segons més tard, i ja amb el semàfor en verd, la llanta solitària d’una de les rodes del cotxe oficial de la Repúblika Burokràtika, travessava el carrer.

Sempre m’ha sobtat observar com el xiulet dels trens o la sirena de les ambulàncies es va fent més greu a mesura que s’allunyen de nosaltres. Diuen els científics que aquest fenomen es deu a l’efecte Doppler, que va ser qui va demostrar que, a mesura que la font del so s’allunya del receptor, aquest rep les ones amb menys freqüència i, per tant, té la percepció d’un to més greu. I segurament és així. Encara que també podria ser que els trens i les ambulàncies tinguessin, a la seva manera, una ànima pròpia i sabessin com són de fúnebres certs viatges on se salten els semàfors en vermell o alguns comiats a peu d’andana. I d’aquí que, discrets, optin per un to més greu a mesura que s’allunyen. Perquè saben com són de tristos els viatges sense tornada. Perquè saben com dolen els “mai més”.

No m’ho vaig pensar massa, la veritat. Feien una fila estranya, ficades allí dins del vas. La refracció de la llum n’augmentava les formes: el blanc trencat de cada peça, color d’ivori, el rosat de la part de dalt i la de baix...no vaig poder resistir-m’hi. Vaig obrir la porta del lavabo i vaig preguntar si me les donaven. Passada la sorpresa inicial i el posterior moment d’estupefacció, algú va esclafir a riure per preguntar-me tot seguit, i ja amb un posat més seriós, que què en volia fer de la dentadura postissa de l’avi. I és que la dentadura de l’avi era això: les seves dents. Una pròtesi com una altra per substituir el que, de més jove, havien estat les vertaderes. Mig avergonyit, vaig tornar a deixar-les al prestatge. Ara, passats els anys, veig força gent amb pròtesis pel carrer: de feina, que no és ben bé la que voldrien però ja els va bé, pròtesis de parella, d’amics...fins i tot gent que són gairebé una pròtesi d’ell mateix. Algunes són ben curioses i voldries demanar que te la deixessin una estona, per provar més que res. Però ja em van dir en el seu moment que amb aquestes coses no s’hi juga i que les pròtesis de cadascú són personals i intransferibles. I si bé és cert que la majoria tenen un aspecte una mica grotesc i deforme, semblant als quadres més foscos de Goya o els miralls del Tibidabo, penso que deu ser més per la mirada del que observa (o la refracció de la llum), que no pas pel que són elles en si. Perquè si no, no les duríem. I ben mirat, tot i que no siguin una part autèntica de la nostra anatomia, ja ens fan el fet.

És possible (encara que poc probable) que els diaris de demà expliquin que ahir, durant una estona, hi va haver un eclipsi de temps i que als marges dels camins les atzavares hi caminaven despullades i feien regust de falguera. Que algú va saber trobar una porta d’emergència al seu atzucac particular i va tancar la nit dins d’una campana de vidre amb guspires de neó. Però segurament parlaran de futbol o de l’Estatut, perquè ja dic que, tot i que sigui possible, és poc probable…

Vaig entrar al cafè ben xop: a fora, plovia a bots i barrals. Després de deixar el paraigües en un racó, em vaig asseure en una de les petites taules que hi havia. Recolzat a la cadira, vaig començar a reprendre l’alè. Va ser llavors quan m’hi vaig fixar: menuda i morena, amb una samarreta de tirants i una faldilla texana, llegia, tot bevent una infusió, un llibre d’un famós autor argentí. L’edició de butxaca. De tant en tant, m’anava mirant de cua d’ull. Tot i que semblava voler-me dir alguna cosa, jo em feia l’orni. No va ser fins que vaig mirar l’enorme rellotge de llauna, amb unes busques grans com sagetes que penjava de la paret, que es va decidir:

- Perdona –va dir-me amb aire tímid – ets en Marc?

Jo, després d’uns moments de vacil.lació, vaig contestar que sí. Tant bon punt vaig haver-li-ho dit, d’una revolada, es va asseure a la meva taula:

- Hola! Sóc l’Helena...- va fer, amb els ulls oberts com taronges, expectant.
- Ah!...hola...perdona, no t’havia conegut- vaig dir jo, tot passant-me la mà pels cabells encara molls.
- Òndia- va saltar ella- ets ben bé com t’imaginava!
- Sí...ja ho veus...qui ens ho havia de dir, oi? Citar-nos d’aquesta manera, vull dir...així- vaig riure.
- Oh, bé que algun dia ens havíem de conèixer...– va dir ella mentre em picava, còmplice, l’ullet.
- Sí, sí...i tant! –vaig dir jo, bo i dibuixant un mig somriure.
- I què? On vols que anem?- va preguntar-me ella....

Vam sortir del cafè, vam anar al cine, a sopar...la nit se’ns va fer curta: les hores passaven com minuts i els dies, com hores. Fet i fet, ja fa un any que ens vam trobar per primera vegada al cafè i avui – quins nervis!- m’ha demanat que ens casem. Ara només he de trobar la manera de dir-li que no. Que jo no sóc en Marc.

Hi ha respostes que sabem perquè són veritats col.lectives però que, si de la nostra pròpia intuïció depengués, les negaríem rotundament. Així, si bé és cert que un bon dia un científic va aprendre a domesticar les lleis de la gravetat i l’aerodinàmica, en el fons a tots ens és un misteri que els avions volin: vist de prop, sembla impossible que aquella baluerna feta de ferro, cautxú, plàstics, cables, etc. es pugui enlairar, ni que sigui durant cinc minuts i més d’un pam del terra. Però ho fa. El mateix passa amb aquells enormes transatlàntics que solquen els oceans. Les petites barques que ormegen a la platja amb un nom pintat (“Marta” o bé “La bella Lola”) a la proa, encara: són de fusta i la fusta, ja se sap, flota. Però que un vaixell fet de planxes de metall suri, és una cosa que difícilment hom pot arribar a capir. El mateix passa amb la Terra: si és plana, com pot ser que sigui rodona? Pel que es veu, un savi grec en va tenir prou d’observar l’ombra de dos bastons clavats a la sorra de la platja (que era diferent per a cadascun) per demostrar-ne la seva esfericitat. Un altre d’aquests misteris que més em sorprèn, és l’escriptura musical: que un músic pugui emplenar un full en blanc amb una corrua de taques de tinta, que les pengi per la cua en aquesta mena de fils d’electricitat que algú va anomenar, per allò de ser cinc, pentagrama i que de tot plegat, amb l’ajuda d’un instrument musical, en sorgeixi música, és un fet increïble. Sembla impossible que dins d’aquelles cinc tènues línies hi càpiguen dos violins, una viola i un violoncel, per exemple. Unes “taques musicals” que, fins i tot, tenen nom des que Guido D’Arezzo, el s.X, amb l’ajut de l’himne de Sant Joan Baptista (els versos del qual començaven successivament amb les diferents notes de l’escala) va anomenar cada nota amb la primera síl.laba de cada vers: UT queant laxis, REsonare fibris, MIra gestorum, FAmuli tuorum, SOLve polluti, LAbii reatum, Sancte Iones (la primera nota, UT, canviaria un segles més tard el seu el nom per DO, més fàcil de pronunciar). Que els avions volin i que els vaixells no s’enfonsin, que la Terra sigui rodona, que algú pugui llegir i interpretar la música que Mozart va escriure fa més de 200 anys...fins i tot que en obrir una aixeta hi ragi aigua i que en prémer un interruptor tinguem llum són coses que, de tan quotidianes, sovint donem per descomptat i que, fet i fet, són d’allò més extraordinàries. De ben segur.

La paraula “desiderio”, emprada per expressar “desig” en italià, em sembla d’allò més encertada. Perquè és ben cert que en tot desig, hi ha molt de dèria.

Jo crec que, en el fons, la realitat és una excusa que s’ha inventat el meu banc per a què li pagui a final de mes el rebut del cotxe. O la hipoteca. Hi ha un altra realitat, és clar. Una realitat amb majúscules, que batega a les lleixes de les biblioteques, expectant. Somorta, espera que algú prengui les primeres pàgines d’un llibre i la faci revifar. Rera cada llom (enquadernada en pell, amb tapa rústica, amb folres de plàstic o cartró) s’amaga una porta que mena a un altre món. La realitat, llavors, té nom i cognoms. Un títol, fins i tot. Hom l’anomena així: Invasió subtil, de Pere Calders o Rayuela, de Júlio Cortázar. Una realitat amb majúscules, per davallar-hi suaument com Alícia al País de les meravelles i perdre-s’hi per sempre. Però el banc, tossut, s’entesta a cobrar els seus rebuts i es conxorxa amb la realitat. La realitat amb minúscules, és clar. I per això s’han inventat –n’estic segur- les retencions de tràfic en hora punta (i, ja de passada, les punxades de roda), l’al.lèrgia primaveral, els telèfons que sempre comuniquen, les reunions de treball i els atacs de pedra, per si tenim temptacions de, tot pensant que la realitat només es tracta d’un decorat de cartró-pedra com els que feien servir per rodar les antigues pel•lícules de l’oest, abandonar-la i marxar sense pagar els seus rebuts. És una conxorxa a escala mundial. I és que, on millor que a la realitat en minúscules poden els bancs cobrar les seves comissions, per exemple? On, sinó, es pot acostar el cap de l’oficina i dir-vos amb aire greu: “Ja sap que aquesta operació té una comissió del 5% respecte el total de l’import?”. Només a la realitat, la realitat amb minúscules i ja vigilen prou que no ho oblidem. Quins uns, els bancs! La saben llarga...

Se lo soltó así, en frío, después de abrir la carpeta con sus informes. Hizo una lectura rápida, marcó un par de párrafos, puso una fecha y carraspeó: Bueno- dijo- según este informe, usted está cuerdo. Se acostumbrará, ya verá...al principio cuesta, pero luego uno se resigna, o se acostumbra, ya le digo, que para lo que nos ocupa, es lo mismo. Luego ya es todo más fácil. Salió de la consulta medio aturdido, casi levitando. En la calle la gente seguía con sus vidas: una abuela con un perro y un bastón cruzaban la acera. En el parque colindante un par de chicos jugaban a la pelota y en un banco, debajo de un magnolio, una pareja de enamorados se comían a besos. ¿Cómo era posible tanta normalidad? Cuerdo, cuerdo… ¿Pero cómo? ¿Por qué él? Y con la cordura, vino todo: la universidad de Derecho, tan gris y sórdida: un bostezo de cinco años, pasantía incluida. Un trabajo anónimo, monótono y aburrido en una compañía de seguros, el tedio de la oficina, las telarañas del lunes por la mañana, las corbatas y los nudos, las tarjetas de crédito, el IBEX-35 y las hipotecas…¿En que momento contrajo la cordura? ¿En que momento la contrajeron todos? Estamos todos cuerdos, cuerdos de remate- pensó en medio de un atasco, un domingo por la tarde.

Podries dir-me que el món, aquest món, no és fet per a nosaltres. Amb els seus engranatges perfectament alineats i greixats, amb els seus timbres i les seves sirenes, amb els seus cotxes que corren enlluernats amb els seus fars, amunt i avall, amunt i avall, amb els seus rellotges de corda infinita i els seus pèndols que es gronxen sense parar. Amb els seus balanços, els seus comptes d’explotació i el seu exèrcit de notaris que donen fe, amb els seus comptables grisos de visera i maneguins i els seus llibres, “deure” i “haber”. “El món, aquest món –podries dir-me - no és fet per a nosaltres” però que, malgrat tot, no ens resignem a viure pels racons de nosaltres mateixos, per les esquerdes del temps. Però em dius que “si no hi penses, tampoc no és tant” i que cal tocar de peus a terra, que què vols fer-hi si ara ens calen quaranta anys per pagar un habitatge o si a l’Àfrica es mor massa gent, que ja ningú no busca la platja sota les llambordes, ni reclama que la imaginació pugi al poder. I potser sigui millor així, perdre’s en la rutina quotidiana (despertador-cafè-trucada-visita-proveïdor-dinar-reunió...) i admetre, com deia el poeta, “que potser tenien raó els dies laborables”. Anar tirant, que ben mirat, i com tu dius, “si no hi penses, tampoc no és tant”.