dijous, de novembre 23, 2006

 

La veritat


Era aquella hora foscant que tant li agradava: ni la claror enlluernadora del migdia, ni la llum tènue, dèbil i de totes totes insuficient del vespre. En aquell moment tan especial li abellia preparar-se un te amb llimona o, si la jornada havia estat intensa, un got de whisky amb glaçons. Llavors, es calçava unes sabatilles de llana i s’asseia a la seva butaca preferida que era a prop de la finestra, per llegir un dels molts volums que conformaven la seva extensa biblioteca del despatx. En aital circumstància es trobava quan, de sobte, un esclat de llum seguit d’un colossal acord d’orgue catedralici il.luminà tota la sala. Enmig d’una boira purpúria, refulgent, acompanyada de sublims veus blanques de querubins, aparegué ella. Immaculada, gràcil, perfecta i pura com una vestal. De primer, el lector no se’n sabé avenir. Tants anys, tantes tardes de lectura cercant-la, per venir a encarnar-se allí, d’improvís. Era ella, sí: la Veritat. L’havia intuïda, però sempre li’n quedava el dubte. I si...- es deia, i era precisament aquest dubte el que el feia seguir endavant en la seva recerca. Per fi la tenia al davant. La veritat, la veritat amb majúscules! Ara que la tenia enfront, però, li semblà que tants anys de recerca potser no havien valgut la pena si és que la veritat era “allò”. De fet, passat l’astorament inicial, s’hi trobà una mica incòmode: ja se sap que la veritat no sempre és agradable. Fins i tot li dolia. Va pensar que potser, la veritat, tota la veritat, no calia. Potser amb una part ja feia, oi? Qui volia una veritat-amb-tots-els-ets-i-uts? Fil per randa, amb pèls i senyals. No, no...fins i tot una mentida, una mentida pietosa, es podia acceptar alguna vegada. Qui és que no ha mentit mai? La veritat, mi-te-la, tota vestideta de blanc, ampul.losa i petulant. Què s’havia cregut?! Juro decir la verdad, toda la verdad y nada más que la verdad. Bah! Precisament, precisament això només es dóna a les pel.lícules. La veritat bleda i xarona. I ca, home! La realitat, la realitat era feta de perjuris, falsos testimonis, testaferros...aparences! Si ho sabia prou bé ell, que era advocat! La veritat, quina nosa. S’acabà d’un sol glop el got de whisky amb glaçons –la jornada havia estat dura- i, aprofitant un descuit de la veritat, li etzibà una bona patacada amb el llibre que estava llegint. Ella, de tan pura i fràgil, s’esvaní tota esmicolada a terra. De la veritat, ara, en restava només un munt de pols. Agafà una escombra i, tot aixecant discretament la catifa, el féu passar al dessota. Mentrestant, s’havia fet vespre. Si s’afanyava –va pensar- encara podria anar al gimnàs.


dilluns, de novembre 20, 2006

 

Els lladres del banc


Avui hem atracat el banc. Sí. Ben encaputxats hi hem entrat mentre cridàvem que mans enlaire, i que allò era un atracament. Mentrestant, un meu company ha fet ajeure tothom a terra i un altre se n’ha anat cap a la finestreta i li ha dit a l’empleada vinga, noia, ves posant tots els diners dins d’aquesta saca i després ha afegit, que per mi que això ho ha tret d’alguna pel•lícula, allò de no facis cap moviment sospitós si no vols rebre i l’empleada ha començat a agafar feixos de bitllets de la caixa i els ha anat ficant dins del sac mentre tots ens ho miràvem neguitosos. Ha estat llavors que el barbamec que jeia a terra se’ns ha acostat i ens ha deixat anar allò de i ja sap què en faran dels diners? I és clar, ens ha fet dubtar, perquè home - ha dit- que això són molts diners, que s’ha de mirar com els invertim, que cal treure’n un rendiment, que tomba que gira, que això no es pot fer a la babalà. I li hem hagut de dir la veritat, que no hi havíem pensat massa, oi? Que aquestes coses es fan a sangs calentes, o no es fan. Llavors jo li he explicat allò del Brasil, que com que no hi ha extradició, doncs...I ca! Que quina poca visió, que aviam si només volíem jeure sota d’una palmera. No s’ofengui, no s’ofengui, que li ha fet el meu company. És que aquestes coses atabalen, oi? I ell, el barbamec, que s’ha incorporat i ha estat llavors que ens ha dit allò del pla de pensions. I nosaltres que li diem que potser sí, potser sí, perquè és veritat que el jove es veia de confiança, oi? I, mira, ens hem anat engrescant. I en borsa? – ens ha deixat anar - jo els podria fer una cartera mixta amb lletres del tresor, telefònica i noves tecnologies en funció del risc que volguessin assumir, això ja ho decidiríem més tard...Ves, que això ja són paraules majors- he advertit als meus companys- i nosaltres d’això no hi entenem i que miri, senyor empleat, que jo treballo en un bar, sap? I d’això no...i ell que pregunta que si és el bar Manolo, del davant de l’oficina. Jo li he fet que sí i m’ha dit que és clar, és clar, que la meva veu ja li sonava. I m’he tret el passamuntanyes, que jo ja ho deia, que amb una mitja n’hi havia prou, i ells que no, que no, que encara et reconeixeran, però noi, quina calor amb el passamuntayes de llana, que així no hi ha qui atraqui, ni res res. I el meu company que amb la confiança també va i se’l treu i li diu que precisament, precisament així se’ns va acórrer la idea, de veure’l cada dia quan venia aquella mitja hora a esmorzar. I dubtem, dubtem de què fer amb els diners. I jo que mira tu, que són diners trinco-trinco, oi? I que cap a Rio de Janeiro falta gent, i que vinga caipirinhes i samba tota la nit. Ves què, no és mala idea, oi? I els meus companys que em miren malament i encara haig de sentir-me dir que a veure si callo i el barbamec que ha tingut la barra de fer-los que sí amb el cap amb una mirada còmplice. I mira, és clar, que jo no vull barallar-me amb ningú i que si cal quòrum, doncs quòrum, oi? I els hem invertits a borsa, els diners. Res, vist i no vist, mirem els tant per cent, les tendències dels darrers charts, el tancament de la borsa de Tokio...com un joc de mans a l’ordinador. I el barbamec que es gira i diu que ves per on, que tenim un rendiment negatiu i que ens queden cinc euros amb tres cèntims...i nosaltres, astorats, que li diem que com pot ser, si n’hi havia un munt, de diners? I ell que és clar, és clar, però que miréssim, que no hi comptava pas amb aquella caiguda de valors, i que penséssim que ara la conjuntura era molt variable: que hi havia la guerra del Sud i la guerra del Nord, la crisi de Pispa’s & Co, que es veu que alterava els llibres de comptabilitat...i que tot això desgasta la confiança de l’inversor i que els mercats són molt fluctuants, però que per les operacions que havíem fet ens corresponien tres-cents punts i que els podíem bescanviar per una bicicleta, uns coberts i una torradora. I sortim del banc, encara perplexos, i jo que els dic que hauria agafat els diners i me n’hauria anat cap al Brasil i que vinga samba i vinga caipirinhes i ells que em diuen calla, calla, que què sabràs tu d’inversions, ximplet...


dimecres, de novembre 15, 2006

 

Rodalies


Va baixar les escales tot corrent. Sabia que sempre arribaven amb retard i que no hi feia res que al rètol indicatiu hi digués una hora concreta: sempre s’havia d’esperar assegut una bona estona o, la majoria de les vegades, a peu dret amb la resta de la gent que s’agombolava a l’andana. Malgrat tot, però, no perdia l’esperança: ja se sap que de vegades sembla com si els astres es posessin d’acord, com si algú hagués traçat un pla per a nosaltres i que, fem el que fem, tot roda fi. Així doncs, i de tant en tant, un dels combois que esperava, sense talls en el subministrament elèctric, descarrilaments o catenàries trencades, aconseguia arribar sense problemes a l’estació. En efecte, a l’hora i la via indicades, aparegué el tren. Una mica desballestat, amb la maquinària greixosa i empolsinada, aquell centpeus tot fet de xapa, soldadures i reblons, s’aturà feixugament enmig d’un enorme grinyol. Llavors, després d’un esbufec i amb gest mecànic, obrí les portes. El jove hi entrà prest, no fos que, després de tant esperar, hagués de viatjar dempeus. Encara que si el tren havia arribat a l’hora adequada de ben segur trobaria un seient lliure: ja se sap – es digué- quan tot rutlla, tot rutlla. Com si els astres tinguessin un pla per a nosaltres i, no importa què fem, tot és oli en un llum. Se sorprengué, però, de l’aspecte dels viatgers que ocupaven el vagó. Tenien un aire demacrat, amb la roba atrotinada i desgastada. Alguns, fins i tot, amb peces de vestir que els venien força talles massa petites i amb les costures descosides que donaven a aquella gernació un aspecte ben tronat. Els homes feien una fila estrafolària, amb llargues barbes rònegues. Uns quants duien pantalons curts que contrastaven amb les seves cames esprimatxades, esblanqueïdes i borralludes. Les dones, per altra banda, també el deixaren astorat, sobretot algunes ancianes amb faldilla d’estudiant, curta i amb plecs, cofades amb un llaç vellutat. També el sobtà el silenci dens que hi havia, conseqüència –ho veié més tard- de l’absència absoluta de quitxalla al vagó. Al fons, hi jeia una parella amb la pell assaonada, el rostre apergaminat. Quina mala ganya que fan aquests dos...- pensà.

- Perdoni, aquest tren va a Manresa, oi?

- Sí, sí que hi va... – féu resignat un dels ancians des d’un dels seients, amb una pilota de futbol a la falda i una motxilla escolar al seu costat.

La resposta el tranquil.litzà. S’assegué al costat d’una de les àvies de faldilla curta i llaç al cap que, encuriosida, mirava el ram de flors fresques que duia a les mans.

- Són per a la meva xicota, sap? M’espera a Manresa...

- Ah...- féu la vella mentre entrellaçava els seus dits ossuts i artrítics per sobre de la seva faldilla, amb un somriure entre beat i compassiu que ell no sabé entendre del tot. Es tancaren les portes. El tren arrencà.


diumenge, de novembre 12, 2006

 

Mosca filosofant


Haver de triar, aquest és el problema. Si hi hagués algun mandat, un edicte, una norma que em regís, que marqués a cada entreforc quin és el meu camí inexorable. Però puc escollir, puc decidir on anar, puc elegir si quedar-me ací o allà. Triar, vet-ho aquí. I amb la tria, el dubte. Així ho declamava el bard d’Stratford-upon-Avon: ser o no ser, aquesta és la qüestió. Però, d’altra banda, i si les nostres eleccions no fossin més que un miratge? Una fal.làcia fruit d’un cúmul de causalitats propiciades pel nostre tarannà? Destins, al capdavall, biològicament incontestables que malgrat la disfressa de l’atzar res no tenen d’estocàstics? Fat i demble indestriablement lligats com una sola llei que ineluctablement ens mena. Potser és que, ai las!, el meu averany implacable no és altre que seguir la crida d’aquest fluorescent d’aura blava que, atziagament, brunzeix penjat del trespol d’aquest bar...paf!


divendres, de novembre 10, 2006

 

La novel.la definitiva de l'escriptor inconegut


L’escriptor inconegut escrivia la que havia de ser la seva novel.la definitiva, la que culminaria tota la resta i el duria al cel dels escriptors. Fins a aquell moment, es podia considerar que les anteriors no havien estat més que provatures fetes una mica a les palpentes, exercicis més o menys reeixits d’estil però cap, fins llavors, no havia assolit la solidesa del que estava escrivint ara. Perquè mai la història que contava no havia estat tan significativa i emotiva, mai formalment tan ben vertebrada, amb els diàlegs tan versemblants i fluïts, rics de paraules i contingut. Una història ben lligada com poques. Hi pensava a la feina –car el nostre escriptor inconegut no podia viure dels seus llibres-, quan dinava al restaurant amb els companys, quan treia a passejar el gos, quan fregava els plats o feia l’amor amb la dona. A tot arreu i a tothora, hi pensava. Ja a pocs capítols del final, però, al neguit d’escriure-la s’hi afegí el de no poder finalitzar-la: i si a la feina li succeïa algun accident? I si al restaurant agafava una intoxicació? O un cotxe l’atropellava mentre treia el gos a passejar? O la dona –ves a saber- li encomanava alguna malaltia venèria letal? Aquests pensaments, a poc a poc, l’obsediren fins a esdevenir una dèria. Començà per emportar-se una carmanyola de casa i no anar al restaurant amb la resta de companys. La desconfiança cap a tot, però, com el degoteig constant d’una aixeta, li anà barrinant el magí i aviat deixà la feina, donà el gos i, al.legant incompatibilitat de caràcters, se separà de la dona. Tancat a casa, escrivia. De primer, amb un horari regular de vuit a dues i de tres a cinc, un horari d’oficina, després, perdut en la seva dèria, començà a escriure febrilment i en la seva follia, se saltava àpats i hores de son. Cada cop més demacrat, els ulls enrogits, el pols accelerat pel cafè i la nicotina, escrivia, escrivia i escrivia abans no fos massa tard: la mort l’encalçava, n’estava segur. Calia aprofitar cada hora, cada minut, cada segon, i teclejava, teclejava, teclejava, esgarrapant temps al temps, ja sense beure ni menjar. Quan els bombers, a requeriment de la veïna, esbotzaren la porta, trobaren un home que feia temps que criava malves, estès a la taula del dormitori amb el cap damunt del teclat d’un ordinador amb la bateria esgotada. Al seu costat, un cendrer fred ple de burilles. I un plec de fulls del que semblava un llibre inacabat d’un escriptor inconegut.


dissabte, de novembre 04, 2006

 

A deshores


Podríem endarrerir el rellotge, fer recular les busques i concedir-nos uns moments de més. Però llavors perdríem tots els trens o els autobusos. Arribaríem tard a la feina i el cap ens retreuria que quines hores d’arribar són aquestes. Quedaríem per dinar i, amablement, s’excusarien en fer-nos saber que la cuina ja és tancada i a la tarda, a la guixeta del cinema, la venedora ens diria que la pel.lícula ja fa estona que ha començat i que la següent sessió no comença fins força més tard. Al vespre, ens esperarien en va per sopar davant d’un plat que, de mica en mica i junt amb els amfitrions, s’aniria refredant. I així, a deshores, ens n’aniríem a dormir quan ja fóra ben tard. I és que algú ha establert que només podem fer anar les busques del rellotge amunt i avall el dia D i a l’hora H. Llavors, tot encaixa, res és sobrer: de cara a l’hivern, el dia és més lluminós de bon matí i es fa fosc més aviat, però tret d’això tots els trens arriben a l’hora, no perdem cap autobús i el cap de l’oficina ens saluda amablement, tenim temps de comprar begudes amb crispetes al cinema i en sortir podem anar a sopar tranquil.lament. Tot plegat, fa l’efecte que la realitat no és més que un acord, un pacte. I tots els pactes tenen quelcom de renúncia. Però pactem perquè ens cal agafar el tren i no perdre l’autobús, perquè ens cal no fer enfadar el cap de l’oficina i sempre es millor no fer esperar els amfitrions per sopar. De tant en tant, però, ens plau endarrerir per compte propi el rellotge, trencar el pacte, desfer l’acord i badar sense rumb pels carrers, observar com giren les rodes dels cotxes, els molinets de vent dels balcons, les portes giratòries dels hotels, els penells dels teulats, les busques dels rellotges aliens. Mentre imaginem que un tren sense renúncies ni pactes ens espera a l’andana del temps.


dimecres, de novembre 01, 2006

 

El geni dels fogons



Doncs què voleu que us digui, a mi m’agradava més abans. Vull dir, quan fèiem cuina més tradicional. Però es veu que allò no venia, no era prou, diguem-ne…internacional. A mi m’agradava una bona escudella amb el seus galets, uns canelons farcits de tall rostit amb abundant beixamel cremosa i gratinada. Una bona amanida amb vinagre de Mòdena (aviam si no n’és de bo, el vinagre de Mòdena!) i per postres una crema catalana amb aquella làmina de sucre cremat que es pot trencar amb la cullereta i que els fragments, llavors, semblen plaques de gel ensucrades que suren per damunt d’un mar color d’ou i canyella. Per llepar-se’n els dits! Per fer-ho passar tot avall, un cigaló de rom o un bon digestiu. Però a ell, això, mai no li va acabar de fer el pes. Vam començar com a socis a parts iguals, és veritat. Però jo, ara, m’he quedat fent feines de bastaix, com aquell qui diu. Tot un cuiner com jo fregant piles de plats, suant la cansalada amunt i avall, mentre ell s’endu la fama. “Un mestre de la cuina...”, “Tres estrelles Michelin...”. Au, vinga home! Entre poc i massa, també. Tot plegat molt soroll de boixets però de puntes...de puntes poques! Que quan surten del restaurant tothom se’n va al “merendero” del costat a fer un entrepà o un pollastre a l’ast, que surten amb gana, coi! Però a ell tot això li és igual. La fama, la fama...cues de gent per venir. Perquè, fixa’t tu, tenim l’agenda tancada pels propers sis mesos! Des de la revista “Bon vivant”, passant per “Gourmet” fins a “Llepafils”, tots n’elogien els seus plats. Ell diu que juga amb els sabors, les textures...fa i desfà, un arquitecte de la gastronomia, diu. Jo, la veritat, encara no entenc res. Tot va ser culpa de la Dolores, la dona de fer feina. “Oh, amb les coses del menjar no s’hi juga! Tot net i polit com una patena, ha d’estar...”. I amb aquesta dèria de la neteja, un dia, en ple banquet per a trenta comensals, que em comença a fregar el terra: “Aneu amb compte, que és moll...aviam, per aquí, que hi he posat els fulls de diari...que m’ho deixareu tot ple de petjades...”. Va passar l’inevitable: amb el tràfec de safates amunt i avall, un dels cambrers va relliscar. El terrabastall de plats, tasses, coberts i menjar es va sentir des de l’altra banda de la sala. Llavors, ell va entrar a la cuina. L’espectacle feia por: tot el menjar escampat per aquí i enllà, les salses barrejades, totes les guarnicions desmuntades, els plats desfigurats...desconstruits. Una pena, vaja. I el cambrer vinga demanar disculpes, que el pobre era nou i ja es veia al carrer. Ell es quedà sense dir res, mut. Ves a saber què li passà pel magí, llavors. Parat, amb una estranya lluentor als ulls i el somriure de biaix, digué que tant era, que no passava res. El geni deu ser això.


This page is powered by Blogger. Isn't yours?

Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 2.5 Spain License.

Web Pages referring to this page
Link to this page and get a link back!