El Cafè d'en Litus

Música per a camaleons estràbics, per a lleons engabiats que passegen les seves dèries amunt i avall, per a cavalls sense brides ni estreps. Música de crom, sincopada, “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”, prou que ho saps. Una més. “Un gin-tònic”, “de què el vols?”. Fum. Música per a gats nocturns. Els sents? Ja fa estona que percuden els timbals. “I’m sinking, I’m sinking...like a ship into the sea”, cantes. Ritme. Guitarra. Tens la veu negra per dins i per fora. “I’m sinking...I’m sinking...”. Res a veure amb aquest jazz de fil musical, deixatat, asèptic, de rosses nòrdiques, “Bésame, bésame mucho...”. No, el jazz, el blues...són una altra cosa. “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”, prou que ho saps. T’ho deia ell, el Duke, que et cantava a tu, satin doll, solitud. T’ho deien en Charlie Parker i el seu saxo alt infecciós, infectat i en Chet Baker que es consumia a cada nota, the thrill is gone i no s’ho creia ni ell: liar, liar your pants on fire...la Billie Holiday, flors de magnòlia, avui plou, stormy weather...però tant li fa, oi, Louis? Life can be so sweet on the sunny side of the street, només cal voler-ho...de tant en tant. Tampoc cal vendre’s l’ànima al diable o al primer que passi en una cruïlla. Crossroads, crossroads...ja t’ho deia en Robert Johnson abans de morir enverinat per un marit gelós. Pour me one more drink, és clar...and one more for the road. Dolç àngel negre, sweet black angel...Miles Davis una mica blau, una mica trist...a kind of blue. Tot plegat no és res i ho és tot, un ritme sincopat, tres acords, blues, la nota entre les notes, jazz...no vol dir res si no saps dur-lo a compàs: “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”. Prou que ho saps.

Sorprenien al principi, aquells moviments de pulcra exactitud. Molts s’endevinaven complexos: boques i ulls que es tancaven i s’obrien, colls que s’allargaven, braços, cames, mans i dits. Amb precisió mil.limètrica, executaven la seva coreografia. Engranatges dentats, politges i cordes: la maquinària que els feia moure. La sorpresa era tan gran que, ben just acabat el temps que la moneda permetia (car per poder gaudir-ne calia pagar), corríem a introduir-ne una altra a la ranura. I una vegada més, l’autòmat s’exhibia. Fins que, ja apresa la sèrie, passada la sorpresa inicial, es tornava previsible, buit i trist, una mica absurd. Era el moment de marxar i deixar el giny amb els seus engranatges immòbils, fins que la curiositat del proper nen (i la corresponent moneda) el tornés a despertar. Si per casualitat un d’aquests ninots de mecanisme automatitzat anava a parar a les nostres mans, arribats a aquell punt entre l’absurditat i l’avorriment, se’ns desvetllava, inevitablement, la curiositat: què feia moure l’autòmat? Quins mecanismes el menaven? Per què primer un braç i llavors una cama? No es cansava de fer sempre el mateix? Que no tenia ànima? Prou que ho semblava, si més no. Era el moment d’esventrar-lo: amb crueltat infantil fèiem saltar reblons, claus i cargols. Llavors, la joguina es partia, la majoria de vegades en dues parts de llauna, com una closca de nou. A la vista quedava la maquinària i el misteri, resolt. Massa poc hàbils per tornar-lo a refer, l’autòmat quedava esguerrat per sempre més, amb un posat, si pot ser, encara més esmaperdut que el del principi, quan, ja passada la sorpresa inicial i encara sencer, els seus moviments ens semblaven buits, tristos i absurds...

Però què significa, exactament, el monòlit?

*2001: A space odyssey, Stanley Kubrick (1968)