El Cafè d'en Litus

Despullar les paraules, però d’una altra manera. Despullar-les per dins i deixar-les buides. Nues, com una escorça i prou. Sense tronc ni arrels. Sense fulles ni saba. Una carcassa, un cos opac. Hi ha qui ha après a buidar-les i en fa estranys penjolls, objectes de decoració. Paraules vanes, a preu fet. Professionals de la xerrameca, taxidermistes. Taxidermistes de mots.

Pels lacrimals de zinc
ploren les teulades.

Sabates molles,
carrers buits.
Plouen paraigües cap per avall.

Bassals de dèries,
regalims de temps:

les hores caminen descalces
pels carrers humits
de Girona.

...había nacido la única música universal del siglo, algo que acercaba a los hombres más y mejor que el esperanto, la Unesco o las aerolíneas, una música bastante primitiva para alcanzar universalidad y bastante buena para hacer su propia historia, con cismas, renuncias y herejías, su charleston, su black bottom, su shimmy, su foxtrot, su stomp, sus blues, para admitir las clasificaciones y las etiquetas, el estilo esto y aquello, el swing, el bebop, el cool, ir y volver del romanticismo y el clasicismo, hot y jazz cerebral, una música-hombre, una música con historia a diferencia de la estúpida música animal de baile, la polka, el vals, la zamba, una música que permitía reconocerse y estimarse en Copenhague como en Mendoza o en Ciudad del Cabo, que acercaba a los adolescentes con sus discos bajo el brazo, que les daba nombres y melodías como cifras para reconocerse y adentrarse y sentirse menos solos rodeados de jefes de oficina, familias y amores infinitamente amargos, una música que permitía todas las imaginaciones y los gustos, la colección de afónicos 78 con Freddie Keppard o Bunk Johnson, la exclusividad reaccionaria del Dixieland, la especialización académica en Bix Beiderbecke o el salto a la gran aventura de Thelonius Monk, Horace Silver o Thad Jones, la cursilería de Erroll Garner o Art Tatum, los arrepentimientos o las abjuraciones, la predilección por los pequeños conjuntos, las misteriosas grabaciones con seudónimos y denominaciones impuestas por marcas de discos o caprichos del momento y toda esa francmasonería de sábado por la noche en la pieza del estudiante o en el sótano de la peña, con muchachas que prefieren bailar mientas escuchan Star Dust o When your man is going to put you down , y huelen despacio y dulcemente a perfume y a piel y a calor, se dejan besar cuando es tarde y alguien ha puesto The blues with a feeling y casi no se baila, solamente se está de pie, balanceándose, y todo es turbio y sucio y canalla y cada hombre quisiera arrancar esos corpiños tibios mientras las manos acarician una espalda y las muchachas tienen la boca entreabierta y se van dando al miedo delicioso y a la noche, entonces sube una trompeta poseyéndolas por todos los hombres, tomándolas con una sola frase caliente que las deja caer como una planta cortada entre los brazos de los compañeros, y hay una inmóvil carrera, un salto al aire de la noche, sobre la ciudad, hasta que un piano minucioso las devuelve a sí misma, exhaustas y reconciliadas y todavía vírgenes hasta el sábado siguiente, todo eso en una música que espanta a los cogotes de platea, a los que creen que nada es de verdad si no hay programas impresos y acomodadores, y así va el mundo y el jazz es como un pájaro que migra o emigra o inmigra o transmigra, saltabarreras, burlaaduanas, algo que corre y se difunde y esta noche en Viena está cantando Ella Fitzgerald mientras en París Kenny Clarke inaugura una cave y en Perpignan brincan los dedos de Oscar Peterson, y Satchmo por todas partes con el don de ubicuidad que le ha prestado el Señor, en Birmingham, en Varsovia, en Milán, en Buenos Aires, en Ginebra, en el mundo entero, es inevitable, es la lluvia y el pan y la sal, algo absolutamente indiferente a los ritos nacionales, a las tradiciones inviolables, al idioma y al folklore: una nube sin fronteras, un espía del aire y del agua, una forma arquetípica, algo de antes, de abajo, que reconcilia mexicanos con noruegos y rusos y españoles, los reincorpora al oscuro fuego central olvidado, torpe y mal y precariamente los devuelve a un origen traicionado, les señala que quizás había otros caminos y que el que tomaron no era el único y no era el mejor, o que quizá había otros caminos y que el que tomaron era el mejor, pero que quizá había otros caminos dulces de caminar y que no los tomaron, o los tomaron a medias, y que un hombre es siempre más que un hombre y siempre menos que un hombre, más que un hombres porque encierra eso que el jazz alude y soslaya y hasta anticipa, y menos que un hombre porque de esa libertad ha hecho un juego estético o moral, un tablero de ajedrez donde se reserva ser el alfil o el caballo, una definición de libertad que se enseña en las escuelas, precisamente en las escuelas donde jamás se ha enseñado y jamás se enseñará a los niños el primer compás de un ragtime y la primera frase de un blues, etcétera, etcétera.

Fragment de Rayuela. Julio Cortázar

Creix gairebé en espiral, la memòria dels arbres. Dibuixa cercles concèntrics, com la pell dels llacs, alguna vegada. No és pas, però, una memòria líquida, roman amb els anys, escorça endins. Et crida, branques enllà i et xiuxiueja a cau d’orella paraules atàviques, somnis de calicó. Però cansa plantar llavors de xicoia al vent, tot tan efímer i fràgil, haver de prendre el pols al món en aquest mar de colors que s’esblaimen...

De sota la taula estant pots atalaiar el foc somort que cremarà demà. No és pas tèrbol el desig, només les gàbies de l’ànima, el pany i el forrellat, la cadena de les convencions, les baules del “què diran”. I així serà que l’acaronarem amb el capciró dels dits, un moment només, per acabar fugint d’estudi tot parlant del temps o qualsevol altra fotesa. Resignats, llavors, donarem un volta més a la clau, afegirem un altra baula a la cadena, farem callar els sentits amb el crit eixordador del silenci.

Es fa estrany caminar per aquests carrers. Resseguir-ne amb les mans els rètols i no reconèixer-se en cap. Podria cridar i gairebé ningú no m’entendria. O pitjor encara: m’entendrien i es farien l’orni. Com ha de ser créixer aquí, a l’ombra d’aquest eco mut, orfe de tornaveus? De tant en tant, però, algú amb la ferma voluntat de ser, malgrat tot i tothom. De tant en tant, un blau lluny del que retallen el formigó o la rancúnia, un blau més net, fet d’escuma de mar i horta. De tant en tant, un oasi. De tant en tant tu.

"Vénen aquí a morir-se. La darrera parada, lluny dels depredadors. Hi arriben amb el gest feixuc, amb un bleix pesat, la mirada adusta de l’animal que se sap moribund i no es resigna. S’ajauen, arrecerats pel fullam. Un darrer moment de tranquil.litat -és amable l’ombra de les palmeres- abans del decés. Malgrat la calma, però, l’aire és dens, plumbi i una estranya melangia recorre les soques, l’herba seca; les pedres, fins i tot. Escampats arreu, els ossos d’altres que, igualment, van venir quan ja es sentien a prop del final. L’ivori aquí no és un luxe, sinó més aviat la prova fefaent que això és un cementiri. Un cementiri d’elefants."

Dr.Living Stone. Memòries

Com més va, més estic convençut que els nacionalismes són només una qüestió de percentatges: si el fet de defensar una llengua, unes tradicions, unes institucions, etc...pròpies només incumbeix al, diguem-ne, 15% de la població, hom anomena a aquest percentatge poblacional “nacionalista”. Si, per contra, la defensa d’aquests mateixos trets (una llengua, unes tradicions, unes institucions, etc...pròpies) és duta a terme per un percentatge superior, aquest passa a anomenar-se, de manera automàtica, “espanyol”.

De tant en tant, un baluard amable. Un tendal amb vocació de zebra excèntrica, blanc amb ratlles verdes, un vidre amb unes lletres gravades: Granja, Bar, Cafè. Un àmbit on, durant cinc minuts, tot encaixa i res es sobrer. El platet, la tassa. El sobre, el sucre. El dring suau de la cullereta com una lletania quotidiana. Un temps paral•lel, lluny del brogit i la pressa: una fulla que cau d’un arbre, una peça de dòmino, una cigarreta que crema sola dins d’un cendrer. Les taules de marbre, la conversa de la gent. Un penja-robes de fusta, un rellotge antic, potser. El baf dels vidres, la ceràmica blanca i freda, la infusió, tan negra i calenta. Un glop, la quitxalla es gronxa al parc. Dos glops, pensaments de balancí. Núvols de crema llisquen al fons, calidoscopis de gra torrat: Aràbica, Blue Mountain, Bucaramanga...aiguabarreig de sabors, traficants d’aromes, Colòmbia, República Dominicana, Brasil. Molinets de llauna, dèries mòltes, cinc minuts de pau. Al fons del local algú crida: “cambrer, un cafè, si us plau!”.

- Recorda: truca a casa a les 5.15 h., per tenir una mica de marge. A les 5 h., ella prepara el te, cinc minuts més tard, ja som a la tauleta. El te, les pastes...el mateix ritual des de fa...des de fa massa anys- afegeix displicent. Quan agafi el telèfon – sempre l’agafa ella- l’entretens amb qualsevol excusa...què sé jo?...assegurances de vida. Serà llavors que aprofitaré per abocar la dosi de verí a la tassa...com? No, no...no deixa traces, no es pot detectar, ja me n’he assegurat. D’acord? Quedem així...i la resta te la pago quan hagis acabat la feina.

A les 5 h., converses banals, els minuts transcorren a poc a poc, al ritme del pèndol de l’antic rellotge de paret del menjador. A les 5:05 h., deu minuts més d’hora del que el marit havia acordat, sona el telèfon. Ella, com sempre, s’aixeca primer i despenja. Ell es neguiteja, no hi comptava amb una altra trucada i més a aquesta hora. Si tothom – tothom!- està fent el te...

- Daaaarling...- se sent des del passadís, on tenen el telèfon- és per a tu...

L’home, estranyat, s’aixeca de la butaca. Ella se’n torna.

- Sí...sí....no...ja en tenim...no...ja ens fan bones condicions...sí...no...no ens interessa...a vostè, de res. Adéu, adéu...- penja.

- Qui era?- pregunta ella, encuriosida.
- Res, un tanoca que venia assegurances de vida...pesats!
- Ai, sí...si ja tenim la teva...i quines hores de trucar, oi?- afegeix ella, molesta.

A les 5.15 torna a sonar el telèfon. Ella es torna a aixecar.

- Sí? Digui’m? Assegurances de vida? No, no...gràcies...sí, sí...ja ens fan bones condicions. N’estem força contents- diu, mentre observa per la porta mig oberta del menjador com el braç del seu marit penja per fora de la butaca, com la seva mà, lassa, deixa anar amb gest moribund la tassa damunt de la catifa- molt contents- afegeix, satisfeta.

Charlie, I'm pregnant
And living on 9th Street
Right above a dirty bookstore
Off Euclid Avenue
Stopped taking dope
Quit drinking whiskey
My old man plays the trombone
Works out at the track

Says that he loves me
Even though it's not his baby
Says that he'll raise him up
Like he would his own son
Gave me a ring that was worn by his mother
Takes me out dancing every Saturday night

Charlie, I think about you
Every time I pass the filling station
On a count of all the grease
You used to wear in your hair
Still have that record
Little Anthony and The Imperials
Someone stole my record player
How do you like that?

Charlie, I almost went crazy
After Mario got busted
Went back to Omaha to live with my folks
But everyone I used to know is either dead or in prison
Came back to Minneapolis
This time I think I'm gonna stay

Charlie, I think I'm happy
For the first time since my accident
Wish I had all the money
We used to spend on dope
I'd buy me a used car lot
And I wouldn't sell any of them
Just drive a different car everyday
Depending on how I feel

Charlie, for Christ sakes
If you wanna know the truth of it
I don't have a husband
He don't play the trombone
I need to borrow money
To pay this lawyer
And Charlie, hey
I'll be eligible for parole
Come Valentines day

I és que les excuses, com tot, també s'acaben...

Encara que el resultat sembli el mateix, resignar-se no és sinònim d'acostumar-se.

Conten que un reputat actor, en veure el desgavell que s’estava produint en una determinada obra de teatre (diàlegs que no encaixaven del tot, males entrades, espais en blanc...), enmig d’una de les seves frases, va demanar que s’abaixés el teló per, a continuació, dirigir-se al públic tot demanant-los disculpes i dir-los que, si no els feia res, tornarien a començar des del principi per tal de, si era possible, recomençar l’obra amb més bon peu.
El teatre, és clar, beu moltes vegades de la realitat. La majoria d’obres en són, amb més o menys imaginació, un mirall prou fidel. Però si hi ha alguna cosa que separa el teatre de la realitat, és precisament aquesta: la possibilitat d’abaixar el teló. Abaixar el teló no és gents corrent i només es dóna en casos extrems (una sobtada lipotímia de l’actor, que el decorat caigui tot fet uns parracs, etc...), però es pot fer. Algú, en algun moment determinat, pot fer un salt per damunt dels diàlegs i dir: “un moment, que parem!”. A la realitat, no. De vegades també ho voldríem fer això d’abaixar el teló, de poder cridar “un moment, que ens ho rumiem...! Que semblava que sí, però és que no...”, però el teló no hi és, és clar i mirem al fons, a la platea i veiem el públic, expectant, amb cara de circumstàncies i un cert gest de displicència. Per no haver-hi, no hi ha ni un trist apuntador que ens tregui del mal pas amb quatre ratlles de diàleg mal dictades. I tot segueix, res s’atura i els llums ens enfoquen i el temps passa...arribats a aquest punt, doncs, potser el millor és improvisar, sortir del pas com puguem tot interpretant el paper que ens ha tocat, agafar-se fort a la corona si fem de rei o fer un parell de cabrioles més, si fem de bufó, seguir amb l’obra. I via fora!

Gripaus amb la feina feta,
panxacontents, xiulets de bastaix
(i totes les parets per pujar).
Murs, topalls, bocamolls, cap-grossos.
En Xiripiga, i en Xiribec,
gralles i dolçaines.
El gegant amb turbant
(la geganta amb toia),
ínclits venedors de motos,
farsants, paraules al vent,
“em barrines el son”,
anirem al setè cel
amb espardenyes de set betes,
barretines d’espart i paper d’estrassa.
Paperines de setí i cotó.
Amb pólvora de rei:
un tret, dos trets, tres trets i via fora.
Ben mirat la casa és forta
i tu no te n’adones de res.
Dorm, nineta, dorm,
que qui paga ara calla
(i mai no havia estat tan fàcil seguir el joc).

Xarrupes el son dels òbits tot passant la novena, simfonies mudes, un cor de sords. Sístole, diàstole: de tant en tant perds el compàs. I qui sap si, al capdavall, no n’hi hauria prou amb un metrònom fet a mida, o una caixa de música que sonés una mica com les Rambles o la remor del mar...

Perdre la clau del temps.
De vidre, gairebé.
The trick is to keep breathing.
Haver d’observar la realitat a través d’un vidre entelat
(a fora juguen a tocar i parar. Rialles).
Nits en blanc, piles de llibres
(Proyecto Apolo, Grandes enigmas de nuestro mundo...),
urgències, hospitals, passadissos foscos, UVIs...

”Si no puc viure per fora, viuré per dins”

I ara en tinc prou amb resseguir-te el fons dels ulls
(o llegir-te una estona)
per saber-te gairebé del tot.

M’ets (et sóc?) transparent.