El Cafè d'en Litus

Es fa estrany caminar per aquests carrers. Resseguir-ne amb les mans els rètols i no reconèixer-se en cap. Podria cridar i gairebé ningú no m’entendria. O pitjor encara: m’entendrien i es farien l’orni. Com ha de ser créixer aquí, a l’ombra d’aquest eco mut, orfe de tornaveus? De tant en tant, però, algú amb la ferma voluntat de ser, malgrat tot i tothom. De tant en tant, un blau lluny del que retallen el formigó o la rancúnia, un blau més net, fet d’escuma de mar i horta. De tant en tant, un oasi. De tant en tant tu.