El Cafè d'en Litus

Són estranyes, les teves nits en clau de fa. I més sabent que n’hi hauria prou
en anar una mica més enllà, només un semitò, per fer-les més clares, com un acord de sol major o una lluna d’ivori. Però no. Vas sempre tant amb el metrònom que et marca el temps a l’avenir, que t’oblides de ballar el present. I al teu record, també li cauen les fulles.

Ribes i ribots, encenalls de pont: l’arc de volta d’un desig o una aurora més clara. Que estranya que és, de vegades, l’arquitectura dels dies, com un cel orfe de blau, feta d’escates o pigments d’ala de papallona que ens han quedat a les mans. I agonitzen, llavors, les hores, nues de colors, enmig de freda pols lunar...

A El mètode Grönholm, quatre candidats -tres homes i una dona- es presenten a la fase final d'unes proves gens convencionals que ha organitzat una important multinacional per triar un alt executiu. A què estan disposats a renunciar per aconseguir la feina? Fins on arriba el seu esforç i la seva lluita per obtenir el lloc de treball somiat? Quins són els límits morals de l'actuació dels quatre candidats? El joc entre els aspirants esdevé també un combat de sentiments, ambicions i enveges, sempre en els límits entre la realitat i la
ficció, entre la veritat i la mentida.

Jordi Galceran ens proposa una divertida i estimulant radiografia de les tensions i els conflictes del món laboral, que és també un retrat àcid i punyent de les lluites de poder, de la competitivitat ferotge, del "salvi's qui pugui" que impera en la nostra societat contemporània.

"En el fons l'obra parla de la necessitat de ser acceptats pels altres: que els meus pares estiguin orgullosos d'on he arribat, o la meva dona. Que el meu veí sàpiga que he triomfat...tots necessitem ser acceptats, valorats pels altres, és clar..."

"Costa trobar i desenvolupar bones idees perquè abans ja ho ha fet en Woody Allen..."

Em va caure bé, en Jordi Galceran...

Alain de Botton ens mostra en aquest llibre el consol, la inspiració i la motivació que podem extreure de la filosofia. En un viatge fascinant a través de 2.400 anys de la filosofia d'occident, examina un per un els nostres problemes quotidians mitjançant la vida i l'obra de sis filòsofs clau.

Ni un llibre d'auto-ajuda dissimulat com "Más Platón y menos Prozac" ni una recopilació barroera dels apunts de C.O.U com "El món de Sofia". Els filòsofs clàssics avui encara tindrien moltes coses a dir, segur.

El consol de la filosofia. Edicions La Magrana (2002).

Quan una relació s’acaba, tard o d’hora algú fa la pregunta inevitable: “...i qui dels dos ho ha deixat?”. És una frase amb certa vocació de hiena, de buitre carronyaire amb ganes de furgar. Ens deuen venir de lluny, com una mena d’herència genètica, les ganes de furgar en la misèria aliena. No és per res que els programes de tele-escombraria triomfen. “Qui ha tallat?”, qui ha estat el culpable? Qui és el fort i qui és el dèbil? Ens vénen a preguntar. Però normalment una ruptura no es produeix d’un dia per l’altre, sinó que és el resultat d’un -tristament- llarg període d’agonia, de veure com la relació és va marcint lentament. És un desgast mutu, un desencís comú sense culpables. Sigui com sigui, “Qui ha tallat?”, em sembla una pregunta maliciosa, per ganes de burxar o injusta, perquè potser si que hi ha vegades que la decisió de l’altre agafa per sorpresa en obrir la porta del dormitori un dia que hem decidit tornar abans a casa, o a la taula d’un restaurant. Però també hi ha el cas d’aquelles persones fràgils que, en veure que el vaixell de la relació se’ls enfonsa, s’enfilen a corre-cuita al pal de messana, n’agafen la bandera i proclamen, com si es tractés d’una victòria, “he tallat jo...”.

Un cor de vestals
enfilen AP-7 amunt
(poc que pagaran peatge,
pollancres a cor que vols).
Nits invictes (el somni bastard d’un silur
al fons d’un pantà enllotat).
Opuscles, díptics, tríptics (“ai, fill,
no en tens mai prou!”).
Un xai amb potes rosses,
la pell del llop.
Valsets per a innocents:
ballarem l’esperit del vi
al mig de la plaça
(o sota el pont de Besalú).
Riu la rauxa, l’ou-com-balla:
tots mudats al Call.
Canelons de ratafia,
la lluna et penja
del trau del jec.
Conxorxes fades,
lleones de cul, atzucac,
licor d’atzavara:
Le bistrot blues...

M’agradaria trobar
el nas de l’esfinx de Giza,
l’enigma del somrís de la Gioconda,
(i ja posats, el del teu posat tan estrany
aquella tarda de diumenge),
qui va matar J.F.Kennedy,
la poètica d’Aristòtil,
l’element 119 de la taula de Mendeleiev,
els àtoms de l’antimatèria,
el significat
dels jeroglífics maies
o del darrer mot
del darrer habitant de la Terra,
on acaba l’Univers,
si realment hi ha Caront
i una barca a l’altra banda,
la vacuna contra l’oblit
(o, en el seu defecte,
un grapat de memòria),
saber desxifrar els teus somnis
o, si tot plegat,
va valer la pena.

Anem per aquesta vida com si en duguéssim una altra de recanvi a la butxaca. I no. Ningú no es recordarà de nosaltres quan siguem al serrat del vent, a l’ombra dels xiprers. Què en sabem dels nostres avantpassats? Què en sabem de les seves dèries, de les seves ambicions, dels seus neguits? No cal anar massa lluny, només tres generacions enrera, a tot estirar. Què en sabem del nostres besavis? I dels rebesavis? Jo del meu només en sé que es deia Bonaventura, que duia ulleres, que tocava la guitarra, la mateixa guitarra que ara tinc a les mans, amb una funda de pell negra i vellut vermell i que li agradava escriure cartes. Les coses que un dia ens van pertànyer diuen força de nosaltres mateixos: una guitarra, unes cartes dirigides a un amic...però res a veure amb aquest “tant tens, tant vals” més present ara que mai a la societat que ens ha tocat viure: el meu cotxe no dirà res de mi quan jo no hi sigui, segur. Les cartes escrites als qui vam estimar, una guitarra...és tot el que realment ens quedarà, el que de debò dirà què vam ser. Els filòsofs grecs deien que només és real allò que roman per sempre, com la música en majúscules, més enllà dels anys i les tendències o sentiments com l’amistat (La guitarra! Les cartes !). Qui, doncs, ens ha aconseguit vendre la idea que la felicitat, per exemple, és en el consum de productes com l’últim reproductor d’imatge o de so, un ordinador o un cotxe amb més prestacions? Productes que, al capdavall, ens proporcionen una felicitat tan volàtil i efímera com ells mateixos. Mai fins ara no havíem tingut a l’abast tants béns en tots els àmbits destinats a generar satisfacció als seus propietaris, però, paradoxalment, mai fins ara no s’havien consumit tants fàrmacs ansiolítics i venut tants llibres d’auto-ajuda. Potser és que, com deia Joan Fuster, “en temps de la cibernètica, l’important és saber parar la màquina”.

PARADA OBLIGATÒRIA de Joan Barril



La immobilitat forçada per un accident és el petit penjador literari d'aquest conjunt de reflexions de Joan Barril. No és una narració, sinó moltes narracions de vides que s'acosten al protagonista per explicar-se. Aquesta obra, a cavall entre el lirisme més íntim i la vocació coral, reflexiona sobre el pas del temps i la consciència de la maduresa, un territori on els valors canvien, la pressa s'alenteix i les coses menudes guanyen importància.

Possiblement, el seu millor llibre.

Parada Obligatòria (Premi Ramon Llull 1998). Ed.Planeta (1998)

Pell de miratge,
records estrafets,
memòria de camaleó.

L’enyor d’allò que
mai no s’esdevingué.

Icona del temps:
una imatge idealitzada,
feta a la mida de
les teves mancances.

La justa mesura d’una absència.

Samsung. Cadena de muntatge. Fem televisors amb DVD incorporat. Descarrego, una per una, les enormes caixes que en contenen les carcasses. “¿¡Pero qué haces?!...”- em crida una companya- “¡Que así te vas a deslomar!”. “Y cómo lo hago..?.”-faig jo. Se’m queda mirant: “Pues así...”- i empeny el munt de caixes. Havent desplaçat el centre de gravetat de les més altes, la pila s’esfondra com un castell de naips. “Oye...¿pero has visto lo que pone aquí...?”- li pregunto. “¡Pero si está en inglés!”- em contesta ella amb una rialla que vol ser un “si és en anglès, no té res a veure amb mi”. Al frontal de les caixes hi ha imprès un enorme “Handle with care. Do not drop” (Tractar amb cura. No deixar caure). Quan li ho tradueixo se’m queda mirant i deixa anar un “¡Ha! Qué bueno...!”. Riem tots dos. Fet i fet, jo estic contractat per una E.T.T i a ella –que no ho sap encara però s’ho ensuma- la “deslocalitzaran” d’aquí a poc temps. Handle with care?

Margarida morta:
se t’ha marcit a les mans
el mel-i-mató
del darrer amant
i guardes, una vegada més,
la memòria dins d’àmfores
al fons del mar.

Bo i morta, vius
dins el somni
d’un didgeridoo...

Despertar. Despertar-se i obrir els ulls, com un autòmat o una antiga nina de porcellana (mecanisme, engranatge, parpella). Sentir l’eco sord de la pròpia respiració. Palpar (coixí, suau, setí). De sobte, el dubte: “M’han enterrat viu?”. Despertar-se massa tard: ni a l’hospital (Hipòcrates fosc com un blues), ni als funerals (victòria de campanar dolgut, silent campana muda). Desesperació (ungla, esgarrapada), pals de cec. Un moment (tots els segons del món en un vèrtex de temps), calma. Pensa, recorda: “Quan em mori, vull que m’incinerin i llencin les meves cendres al mar...- famous last words -, impossible, doncs, que m’hagin enterrat viu: hauria de ser cendra, pols al fons de l’oceà. Sóc a l’hospital, encara (radiografia? T.A.C?), algú vindrà aviat a buscar-me”. Esclafeix a riure. Riu (amb la boca, amb els ulls). Riu (amb el nas, les dents). Riu (com un grinyol, nerviós però alleujat alhora).

Canvi de torn a la funerària. Al taulell, una nota breu:

Pensar greixar corrons
cinta forn incinerador.
Grinyolen.

"...Però havies de venir tu,
blues-medusa, a despentinar-me els dits,
a dur-me aquest vent boig
a l’arrel dels dies.
Escorça de Tramuntana,
auriga sense nord".

I així ballà Zaratustra,
ebri de bigotis i absenta,
una mica fora de compàs,
com els Sex Pistols, o un autòmat
–mig titella, mig andròmina-
amb els engranatges gastats
pel pas del temps.

Ballem badalls en va.

Potser és una presumpció massa ingènua pensar que determinades persones estaran sempre al nostre costat: “Jo sóc jo i les meves circumstàncies”, que deia Ortega y Gasset, i si aquestes darreres, sigui pel motiu que sigui, canvien, és possible que acabem per canviar amb elles. Qui ens garanteix que nosaltres, o les persones del nostre entorn, serem o seran els mateixos d’aquí a 15 anys? Fins a quin punt, també, és convenient romandre igual? Però, sobretot, cal mantenir-se ferm al costat d’algú que ja fa temps que segueix un camí diferent al nostre? A partir de cert grau d’allunyament, voler seguir al seu costat només és una font de frustració, ja que esperem que aquesta persona sigui la que fa temps que ja no és. El més assenyat, llavors, és deixar que faci el seu camí i nosaltres, el nostre. Encara que això, potser, també és el més difícil.