El Cafè d'en Litus

Quan una relació s’acaba, tard o d’hora algú fa la pregunta inevitable: “...i qui dels dos ho ha deixat?”. És una frase amb certa vocació de hiena, de buitre carronyaire amb ganes de furgar. Ens deuen venir de lluny, com una mena d’herència genètica, les ganes de furgar en la misèria aliena. No és per res que els programes de tele-escombraria triomfen. “Qui ha tallat?”, qui ha estat el culpable? Qui és el fort i qui és el dèbil? Ens vénen a preguntar. Però normalment una ruptura no es produeix d’un dia per l’altre, sinó que és el resultat d’un -tristament- llarg període d’agonia, de veure com la relació és va marcint lentament. És un desgast mutu, un desencís comú sense culpables. Sigui com sigui, “Qui ha tallat?”, em sembla una pregunta maliciosa, per ganes de burxar o injusta, perquè potser si que hi ha vegades que la decisió de l’altre agafa per sorpresa en obrir la porta del dormitori un dia que hem decidit tornar abans a casa, o a la taula d’un restaurant. Però també hi ha el cas d’aquelles persones fràgils que, en veure que el vaixell de la relació se’ls enfonsa, s’enfilen a corre-cuita al pal de messana, n’agafen la bandera i proclamen, com si es tractés d’una victòria, “he tallat jo...”.