El Cafè d'en Litus

Somnis. Ara feia temps que no en tenia, o que no els recordava, si més no. De fet, més que un somni, el d’aquesta nit ha estat un malson: a la caixa del supermercat, la caixera anava passant pel lector de codis de barres tot el que jo havia anat agafant. Però cada producte que hi passava feia que els preus augmentessin de manera exagerada. Una inflació sense brides, desbocada. Jo, desesperat, em mirava la cartera, conscient que no ho podria pagar pas, tot allò. La caixera, tibada, em mirava amb un somriure esmolat i fred, sardònic. M’he despertat quan ella, en veure el que havia d’amollar, ha esclafit a riure, desencaixada, eixordadora com un eixam de hienes rovellades que brunzien dins el meu cap. Tot entresuat, he anat al lavabo, m’he dutxat, m’he afaitat bé (la patilla esquerra, la patilla esquerra, s’afaita bé, l’home del carrer...) i he sortit de casa: havia quedat amb la meva xicota per anar a mirar pisos. Ja davant la immobiliària i en veure aquells preus tan desproporcionats, inflats com un globus a punt d’esclatar, no he pogut evitar mirar-me-la i preguntar: “Mariona: ets real o bé un somni?”. Ella, emocionada, amb els ulls humits, m’ha dit que jo era un encant; i que ens caséssim. No entenc res.

Els divendres eren diferents: en sortir d’escola, l’autocar que els duia de retorn a casa -una vella baluerna tota feta de pedaços de xapa amb un canvi de marxes desmanegat que esbufegava penosament a les pujades- els deixava al que anomenaven, per abreujar, “la primera”. La primera parada, és clar. Just al costat de “La Moderna”, una tenda que, malgrat el seu nom, feia anys que restava ancorada en una altra època. Anaven a casa de l’àvia, a l’altra punta del poble. Allí, les hores passaven tranquil.les, amables, mandroses fins i tot. Tard o d’hora, en el lent transcórrer de la tarda, s’acostaven al galliner i, tot fent alçaprem amb la punta dels dits - ja que amb prou feines si arribaven a la balda - n’obrien la porta. Les gallines en sortien porugues, amb un posat babau: fora del seu àmbit (l’escala de fusta, l’abeurador de fang, el reixat metàl.lic…) no sabien ben bé què fer. Llavors, arrencaven a córrer com uns esperitats per entre les gallines que cloquejaven atabalades. Tot plegat, un terrabastall de crits de quitxalla amb els genolls pelats i plomes d’au amb més vocació de brou que no pas altra cosa. Era el moment que tots esperaven: la besàvia apartava les cortines de la cuina i en sortia amb el crit de “coi de canalla, ja m’han tornat a deixar escapar les gallines!!”. Després, amb el davantal, les feia tornar corral endins. Ells ho observaven tot des del racó estant amb cara de no haver trencat mai un plat: les galtes rosades, la mirada càndida. Angelets

De cop i volta certs objectes han quedat despullats del seu sentit, una mica absurds. Ara, per sota els peus encara amb sandàlies, hi passa un fred incòmode i els dits no acaben de trobar el seu lloc. Les sopes fredes com el gazpacho, que fins fa unes setmanes eren una pàtria on refugiar-se de la calor, refreden massa. Un bol d’aquesta sopa comença a ser un petit Mar del nord ple d’icebergs multicolor on la nostra gola potser toparà amb el primer mal de coll. El mateix passa amb la cervesa ben escumosa i glaçada que assaboríem a les terrasses dels cafès. D’altra banda, un xàfec massa llarg ens fa desitjar que, de la mateixa manera, s’allarguin les mànigues de la nostra camisa. I què dir dels pantalons curts que, com dues canonades de fil, fan pujar un pessigolleig d’allò més refrigerat cames amunt? Ara, però, tot comença a tenir un aspecte més equilibrat, la llum del sol sembla més nítida i el cel, més clar. Ja s’han acabat els excessos de la climatologia estival i comença a caldre una mica de roba d’abric al llit: el llençol i prou ens deixa una mica desemparats i el fred ens desperta de matinada. El nostre armari, com un camaleó per temporades, ens mudarà un cop més de pell, tot bescanviant les samarretes per jerseis i el lli per la pana. I nosaltres, malgrat no ser Cap d’any i ja fer temps que no anem a escola, començarem el curs amb la maleta farcida de bons propòsits -els quioscos en van plens- i, segurament, algun cantant amb la veu un xic melangiosa ens dirà allò de “els arbres són ben nus i hi ha reialmes que es basteixen i reialmes que s'esfondren però seguim endavant, endavant”. Un any més. Octubre.

Qui s'amaga rera en Litus? Coincideixen la persona i el personatge? Com és un dia normal en la vida d'un dels meus grans creadors de la blogosfera? Segur que més d'alguna vegada algun lector (i lectora) del Cafè s'han fet aquestes preguntes. Per intentar abocar una mica de llum, transcriurem alguns dels e-mails que el geni creador envia a tort i a dret per la web i que algun dia, n'estic segur, formaran part de les seves memòries.

Pau Florit i Rebollit. Biògraf

...m'he aixecat tard, i m'he posat a fer les classes. He dinat tard i he seguit preparant les classes: la cosa rajava. Jo i l'Sting hem fet un munt de problemes. Fins i tot hem ampliat algunes coses on la professora, en el seu moment, es va quedar curta (i és que pocs 10 en un examen han estat tan merescuts, hahaha! I no em va voler posar matrícula, la mala p.....piiiiii). I estava "tan a gustito" fent un "yo, mi, me, conmigo" que se m'ha passat la tarda fins a quarts de set que he anat a la cantonada a fer un cafè i m'he llegit mig diari i hi havia un reportatge del Frenillo de Gaughin i tenien un disc que es diu, casualment, com el meu darrer post, però esclar, abans l'he hagut d'escriure i buscar una foto i entremig encara m'ha vagat de preguntar-me perquè en la segona part de The Girl From Ipanema entra la pentatònica menor de fa sostingut i mira...així hem passat el dia. I ara plou i t'escric un mail i d'aquí a una estona aniré a veure Una mente maravillosa, que si tu haguessis hagut d'estudiar Teoria de Jocs a la Universitat (Sí, sí...jo vaig estudiar la teoria del Nash, aquella del bar, second best, la chica guapa, no, la otra) te la miraries amb uns altres ulls (així com entre estràbics i estigmàtics), però, ei, que no sóc rencorós. Sin acritud y con carinyo, Nash (cabronet). I després de Dune, ja...que por ahí nos las vayan dando, que va dir el parlamentari aquell. O era en Pepe Rubianes?. Bueno, és igual...

Carles

Pocs murs són tan alts com els que separen els amants que cada nit dormen l’un d’esquena a l’altre. Ella el mira, cansada d’amagar els seus pensaments sota la catifa, perquè ja se sap que certes realitats sembla que no es facin presents fins que no es pronuncien en veu alta. Ja no t’estimo – diu ella de sobte, després d’un sospir, sorpresa de sentir la seva veu com un fuet que espetegués en el silenci del seu llit, com si les paraules s’haguessin congriat per fer més presents que mai els seus pensaments. El torna a mirar: dorm. Jo tampoc – fa ell al cap d’una estona mentre la mira. Ella jeu d’esquena: dorm. I així, desperts tots dos, dormen en silenci. Perquè ja se sap que certes realitats sembla que no es facin presents si no poden pronunciar-se. Perquè pocs murs són tan alts com els que separen els amants que cada nit dormen sense mirar-se.

Sempre puc tornar a la pedra amarada dels dies de llum i buscar petxines pels camins: temps era temps aquesta muntanya fou el llit d’un ample riu. Cledes, marges, cingleres, obaga, avenc: aquest aglomerat de còdols se m’assembla i, en parlar-hi, em guareix de l’enyor de no poder sentir l’eco de la meva veu en la veu d’algú altre.

D'algunes persones, així com de determinades feines,

acabar per no esperar-ne res resulta tota una alliberació.

No cal fer alçaprem amb la punta dels dits per tocar la tempesta al fons de l’ull del ciclop. Avui la sal és arreu, entre els plecs dels llençols, estranya orografia de trama i ordit. Des del sostre estant, el ciclop observa, delerós. Pots topografiar el desig, ciclop? Cartografiar els viaranys que hi menen? Dissortat ciclop, que mires sense veure-hi. No - responen ells, que el saben sense haver-lo après.