El Cafè d'en Litus

Pocs murs són tan alts com els que separen els amants que cada nit dormen l’un d’esquena a l’altre. Ella el mira, cansada d’amagar els seus pensaments sota la catifa, perquè ja se sap que certes realitats sembla que no es facin presents fins que no es pronuncien en veu alta. Ja no t’estimo – diu ella de sobte, després d’un sospir, sorpresa de sentir la seva veu com un fuet que espetegués en el silenci del seu llit, com si les paraules s’haguessin congriat per fer més presents que mai els seus pensaments. El torna a mirar: dorm. Jo tampoc – fa ell al cap d’una estona mentre la mira. Ella jeu d’esquena: dorm. I així, desperts tots dos, dormen en silenci. Perquè ja se sap que certes realitats sembla que no es facin presents si no poden pronunciar-se. Perquè pocs murs són tan alts com els que separen els amants que cada nit dormen sense mirar-se.