El Cafè d'en Litus

Com els edificis de Gaudí, vestits amb trencadís -petites peces de ceràmica que s’hi emmotllen com una pell- la felicitat deu ser feta de petites felicitats. De petites peces quotidianes que la vesteixen. Que la basteixen. Una felicitat feta de regust de cafè i diari els matins de diumenge, de pluja que cau de manera inesperada i ens amara tot enduent-se els mals humors pels embornals o que repica com uns dits suaus al nostre teulat mentre som a cobert embolicats amb una manta. Una felicitat de petó per sorpresa a la galta, de rialla d’infant, de “juguem una estona!”, “que divertit!” i “va, que demà hi podem tornar” amb gust de “és dissabte i m’hi tombo una estona més...”, mentre deixem que la mandra i la llum del matí ens tapin com una vànova o un llençol fi. Una felicitat feta de pedra antiga, com els ponts i les muralles portalades, plenes de líquens verds i capvespres morats. Una felicitat tranquil.la, de rius d’aigües calmes que transcorren per la vila que se’ns assembla, feta de tu i de mi, nosaltres. Una felicitat de petites peces quotidianes que ens vesteixen cada dia. Una felicitat de petites peces brillants que ens basteixen a poc a poc.

Potser serà un descobriment fet una mica per atzar. És clar que la xamba, si ens sorprèn al despatx o al laboratori, no ho és tant. És allò que deia Picasso: “Que la inspiració ens agafi treballant!”. Sigui com sigui, algú inventarà un aparell de raigs X que ens permetrà veure a través de les aparences. Els farsants, ara tan opacs en la seva comèdia, esdevindran translúcids. Veure’ls serà com observar un decorat des de la tramoia, ens mostraran els seus engranatges més íntims i les seves intencions més recòndites es veuran reflectides com en un mirall. Veurem els enagos de la geganta, els trucs del prestidigitador més fi i més d’un “t’estimo” perdrà les ales. Llavors, de tan nus, patirem un sobtat atac de vergonya (pròpia i aliena) i algú s’afanyarà a inventar-se un nou joc d’excuses i falsos motius. Una façana de nous arguments o una pell de plom que, a manera d’antídot, omplirà els carrers de noves fanfares d’eixerits amb la feina feta, malabaristes del no-res i venedors de fum. No tenim remei.

Sempre he envejat aquells individus que sempre es queden amb el que se’ls presenta a la primera vegada. Aquells que s’empassen els estudis universitaris d’un sol glop, com si fossin un xarop per a la tos, es casen amb el "seu xicot" o "xicota" de “tota la vida” o es queden a la primera feina que se’ls ha ofert. Certa enveja, en definitiva, d’aquelles persones que utilitzen la seva llibertat per convertir-se exactament en allò que s’esperava d’ells.