El Cafè d'en Litus

Somnis. Ara feia temps que no en tenia, o que no els recordava, si més no. De fet, més que un somni, el d’aquesta nit ha estat un malson: a la caixa del supermercat, la caixera anava passant pel lector de codis de barres tot el que jo havia anat agafant. Però cada producte que hi passava feia que els preus augmentessin de manera exagerada. Una inflació sense brides, desbocada. Jo, desesperat, em mirava la cartera, conscient que no ho podria pagar pas, tot allò. La caixera, tibada, em mirava amb un somriure esmolat i fred, sardònic. M’he despertat quan ella, en veure el que havia d’amollar, ha esclafit a riure, desencaixada, eixordadora com un eixam de hienes rovellades que brunzien dins el meu cap. Tot entresuat, he anat al lavabo, m’he dutxat, m’he afaitat bé (la patilla esquerra, la patilla esquerra, s’afaita bé, l’home del carrer...) i he sortit de casa: havia quedat amb la meva xicota per anar a mirar pisos. Ja davant la immobiliària i en veure aquells preus tan desproporcionats, inflats com un globus a punt d’esclatar, no he pogut evitar mirar-me-la i preguntar: “Mariona: ets real o bé un somni?”. Ella, emocionada, amb els ulls humits, m’ha dit que jo era un encant; i que ens caséssim. No entenc res.