El Cafè d'en Litus

Despertar. Despertar-se i obrir els ulls, com un autòmat o una antiga nina de porcellana (mecanisme, engranatge, parpella). Sentir l’eco sord de la pròpia respiració. Palpar (coixí, suau, setí). De sobte, el dubte: “M’han enterrat viu?”. Despertar-se massa tard: ni a l’hospital (Hipòcrates fosc com un blues), ni als funerals (victòria de campanar dolgut, silent campana muda). Desesperació (ungla, esgarrapada), pals de cec. Un moment (tots els segons del món en un vèrtex de temps), calma. Pensa, recorda: “Quan em mori, vull que m’incinerin i llencin les meves cendres al mar...- famous last words -, impossible, doncs, que m’hagin enterrat viu: hauria de ser cendra, pols al fons de l’oceà. Sóc a l’hospital, encara (radiografia? T.A.C?), algú vindrà aviat a buscar-me”. Esclafeix a riure. Riu (amb la boca, amb els ulls). Riu (amb el nas, les dents). Riu (com un grinyol, nerviós però alleujat alhora).

Canvi de torn a la funerària. Al taulell, una nota breu:

Pensar greixar corrons
cinta forn incinerador.
Grinyolen.