El Cafè d'en Litus

Potser és una presumpció massa ingènua pensar que determinades persones estaran sempre al nostre costat: “Jo sóc jo i les meves circumstàncies”, que deia Ortega y Gasset, i si aquestes darreres, sigui pel motiu que sigui, canvien, és possible que acabem per canviar amb elles. Qui ens garanteix que nosaltres, o les persones del nostre entorn, serem o seran els mateixos d’aquí a 15 anys? Fins a quin punt, també, és convenient romandre igual? Però, sobretot, cal mantenir-se ferm al costat d’algú que ja fa temps que segueix un camí diferent al nostre? A partir de cert grau d’allunyament, voler seguir al seu costat només és una font de frustració, ja que esperem que aquesta persona sigui la que fa temps que ja no és. El més assenyat, llavors, és deixar que faci el seu camí i nosaltres, el nostre. Encara que això, potser, també és el més difícil.