El Cafè d'en Litus

Conten que un reputat actor, en veure el desgavell que s’estava produint en una determinada obra de teatre (diàlegs que no encaixaven del tot, males entrades, espais en blanc...), enmig d’una de les seves frases, va demanar que s’abaixés el teló per, a continuació, dirigir-se al públic tot demanant-los disculpes i dir-los que, si no els feia res, tornarien a començar des del principi per tal de, si era possible, recomençar l’obra amb més bon peu.
El teatre, és clar, beu moltes vegades de la realitat. La majoria d’obres en són, amb més o menys imaginació, un mirall prou fidel. Però si hi ha alguna cosa que separa el teatre de la realitat, és precisament aquesta: la possibilitat d’abaixar el teló. Abaixar el teló no és gents corrent i només es dóna en casos extrems (una sobtada lipotímia de l’actor, que el decorat caigui tot fet uns parracs, etc...), però es pot fer. Algú, en algun moment determinat, pot fer un salt per damunt dels diàlegs i dir: “un moment, que parem!”. A la realitat, no. De vegades també ho voldríem fer això d’abaixar el teló, de poder cridar “un moment, que ens ho rumiem...! Que semblava que sí, però és que no...”, però el teló no hi és, és clar i mirem al fons, a la platea i veiem el públic, expectant, amb cara de circumstàncies i un cert gest de displicència. Per no haver-hi, no hi ha ni un trist apuntador que ens tregui del mal pas amb quatre ratlles de diàleg mal dictades. I tot segueix, res s’atura i els llums ens enfoquen i el temps passa...arribats a aquest punt, doncs, potser el millor és improvisar, sortir del pas com puguem tot interpretant el paper que ens ha tocat, agafar-se fort a la corona si fem de rei o fer un parell de cabrioles més, si fem de bufó, seguir amb l’obra. I via fora!