El Cafè d'en Litus

Creix gairebé en espiral, la memòria dels arbres. Dibuixa cercles concèntrics, com la pell dels llacs, alguna vegada. No és pas, però, una memòria líquida, roman amb els anys, escorça endins. Et crida, branques enllà i et xiuxiueja a cau d’orella paraules atàviques, somnis de calicó. Però cansa plantar llavors de xicoia al vent, tot tan efímer i fràgil, haver de prendre el pols al món en aquest mar de colors que s’esblaimen...