dissabte, de gener 26, 2008

 

Música per a camaleons estràbics


Música per a camaleons estràbics, per a lleons engabiats que passegen les seves dèries amunt i avall, per a cavalls sense brides ni estreps. Música de crom, sincopada, “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”, prou que ho saps. Una més. “Un gin-tònic”, “de què el vols?”. Fum. Música per a gats nocturns. Els sents? Ja fa estona que percuden els timbals. “I’m sinking, I’m sinking...like a ship into the sea”, cantes. Ritme. Guitarra. Tens la veu negra per dins i per fora. “I’m sinking...I’m sinking...”. Res a veure amb aquest jazz de fil musical, deixatat, asèptic, de rosses nòrdiques, “Bésame, bésame mucho...”. No, el jazz, el blues...són una altra cosa. “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”, prou que ho saps. T’ho deia ell, el Duke, que et cantava a tu, satin doll, solitud. T’ho deien en Charlie Parker i el seu saxo alt infecciós, infectat i en Chet Baker que es consumia a cada nota, the thrill is gone i no s’ho creia ni ell: liar, liar your pants on fire...la Billie Holiday, flors de magnòlia, avui plou, stormy weather...però tant li fa, oi, Louis? Life can be so sweet on the sunny side of the street, només cal voler-ho...de tant en tant. Tampoc cal vendre’s l’ànima al diable o al primer que passi en una cruïlla. Crossroads, crossroads...ja t’ho deia en Robert Johnson abans de morir enverinat per un marit gelós. Pour me one more drink, és clar...and one more for the road. Dolç àngel negre, sweet black angel...Miles Davis una mica blau, una mica trist...a kind of blue. Tot plegat no és res i ho és tot, un ritme sincopat, tres acords, blues, la nota entre les notes, jazz...no vol dir res si no saps dur-lo a compàs: “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”. Prou que ho saps.


dimecres, de gener 23, 2008

 

Autòmats


Sorprenien al principi, aquells moviments de pulcra exactitud. Molts s’endevinaven complexos: boques i ulls que es tancaven i s’obrien, colls que s’allargaven, braços, cames, mans i dits. Amb precisió mil.limètrica, executaven la seva coreografia. Engranatges dentats, politges i cordes: la maquinària que els feia moure. La sorpresa era tan gran que, ben just acabat el temps que la moneda permetia (car per poder gaudir-ne calia pagar), corríem a introduir-ne una altra a la ranura. I una vegada més, l’autòmat s’exhibia. Fins que, ja apresa la sèrie, passada la sorpresa inicial, es tornava previsible, buit i trist, una mica absurd. Era el moment de marxar i deixar el giny amb els seus engranatges immòbils, fins que la curiositat del proper nen (i la corresponent moneda) el tornés a despertar. Si per casualitat un d’aquests ninots de mecanisme automatitzat anava a parar a les nostres mans, arribats a aquell punt entre l’absurditat i l’avorriment, se’ns desvetllava, inevitablement, la curiositat: què feia moure l’autòmat? Quins mecanismes el menaven? Per què primer un braç i llavors una cama? No es cansava de fer sempre el mateix? Que no tenia ànima? Prou que ho semblava, si més no. Era el moment d’esventrar-lo: amb crueltat infantil fèiem saltar reblons, claus i cargols. Llavors, la joguina es partia, la majoria de vegades en dues parts de llauna, com una closca de nou. A la vista quedava la maquinària i el misteri, resolt. Massa poc hàbils per tornar-lo a refer, l’autòmat quedava esguerrat per sempre més, amb un posat, si pot ser, encara més esmaperdut que el del principi, quan, ja passada la sorpresa inicial i encara sencer, els seus moviments ens semblaven buits, tristos i absurds...


dimarts, de gener 15, 2008

 

A Roma




Tanta tecnologia i no hem pogut
imitar els seus granissats de llimona
(una granita di limone), ni molt menys
el punt àcid dels seus ristrettos
(quan tornarem a la tazza d’oro?).
Com a dins dels Panteó,
ara podries pensar que la llum és a fora
(la cúpula és un rostre
amb un monocle de segles).
Plou i les gotes s’escolen sostre avall:
un degotall d’hores, mesos i anys.
Per un moment fa l’efecte
que el temps és una moviola
i que, de voler, podries contemplar
per enèsima vegada
l’extinció dels dinosaures,
la caiguda del mur de Berlín,
l’arribada de l’home a la Lluna
o l’emoció del primer petó
(un pas petit per a la Humanitat
però un gran pas per a un home).

Roma és un palíndrom.


diumenge, de gener 13, 2008

 

De nit



No passa res si de sobte es fa de nit en ple dia. Amb una mica de sort bescanviarem el sol per una lluna plena que ens seguirà il.luminant.


diumenge, de gener 06, 2008

 

Monòlit*




Però què significa, exactament, el monòlit?

*2001: A space odyssey, Stanley Kubrick (1968)


This page is powered by Blogger. Isn't yours?

Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 2.5 Spain License.

Web Pages referring to this page
Link to this page and get a link back!