dilluns, de març 14, 2005
72 fotogrames
El cinema... 
72 fotogrames per segon són els que fan falta per enganyar l’ull, per fer-li creure que una seqüència d’imatges fixes passada a una velocitat prou alta, és en realitat un objecte en moviment. El cinema és doncs, del rotlle de cel.luloide a la pantalla, una il.lusió, un miratge, un truc. Dels murals rupestres als primers aparells més o menys enginyosos (el zoòtrop, el quinetoscopi, la cambra fosca, les ombres xineses...) la humanitat sempre s’ha empescat mil i una maneres d’explicar històries. Trossos de realitat, com els primers passis dels germans Lumière, on l’aparició d’una locomotora va fer sortir a la gent esparverada del cinema o trossos imaginaris, com els primers muntatges de Georges Meliès, plens de gegants, coets i llunes que badallaven. Però també anem al cinema per poder entendre, per entendre’ns, per poder viure la vida dels altres amb els seus clarobscurs, les seves defallences i les inevitables maltempsades, mentre ens la mirem còmodament asseguts des de la nostra butaca: la màquina de filmar recull fragments de realitat i nosaltres fem de testimoni dins la foscor de la sala. I així riem, plorem i patim amb els personatges i les seves històries, en algunes ocasions del tot verídiques, però la majoria de vegades ben imaginàries. El cinema: un miratge, una il.lusió, un truc de llum: 72 fotogrames/segon per poder enganyar l’ull. I una mica també, a nosaltres.
72 fotogrames per segon són els que fan falta per enganyar l’ull, per fer-li creure que una seqüència d’imatges fixes passada a una velocitat prou alta, és en realitat un objecte en moviment. El cinema és doncs, del rotlle de cel.luloide a la pantalla, una il.lusió, un miratge, un truc. Dels murals rupestres als primers aparells més o menys enginyosos (el zoòtrop, el quinetoscopi, la cambra fosca, les ombres xineses...) la humanitat sempre s’ha empescat mil i una maneres d’explicar històries. Trossos de realitat, com els primers passis dels germans Lumière, on l’aparició d’una locomotora va fer sortir a la gent esparverada del cinema o trossos imaginaris, com els primers muntatges de Georges Meliès, plens de gegants, coets i llunes que badallaven. Però també anem al cinema per poder entendre, per entendre’ns, per poder viure la vida dels altres amb els seus clarobscurs, les seves defallences i les inevitables maltempsades, mentre ens la mirem còmodament asseguts des de la nostra butaca: la màquina de filmar recull fragments de realitat i nosaltres fem de testimoni dins la foscor de la sala. I així riem, plorem i patim amb els personatges i les seves històries, en algunes ocasions del tot verídiques, però la majoria de vegades ben imaginàries. El cinema: un miratge, una il.lusió, un truc de llum: 72 fotogrames/segon per poder enganyar l’ull. I una mica també, a nosaltres.
# posted by C. @ 10:11 p. m. 
