divendres, de març 11, 2005
Autòmats
L'acròbata 
Sorprenien al principi, aquells moviments de pulcra exactitud. Molts s’endevinaven complexos: boques i ulls que es tancaven i s’obrien, colls que s’allargaven, braços, cames, mans i dits. Amb precisió mil.limètrica, executaven la seva coreografia. Engranatges dentats, politges i cordes: la maquinària que els feia moure. La sorpresa era tan gran que, ben just acabat el temps que la moneda permetia (car per poder gaudir-ne calia pagar), corríem a introduir-ne una altra a la ranura. I una vegada més, l’autòmat s’exhibia. Fins que, ja apresa la sèrie, passada la sorpresa inicial, es tornava previsible, buit i trist, una mica absurd. Era el moment de marxar i deixar el giny amb els seus engranatges immòbils, fins que la curiositat del proper nen (i la corresponent moneda) el tornés a despertar. Si per casualitat un d’aquests ninots de mecanisme automatitzat anava a parar a les nostres mans, arribats a aquell punt entre l’absurditat i l’avorriment, se’ns desvetllava, inevitablement, la curiositat: què feia moure l’autòmat? Quins mecanismes el menaven? Per què primer un braç i llavors una cama? No es cansava de fer sempre el mateix? Que no tenia ànima? Prou que ho semblava, si més no. Era el moment d’esventrar-lo: amb crueltat infantil fèiem saltar reblons, claus i cargols. Llavors, la joguina es partia, la majoria de vegades en dues parts de llauna, com una closca de nou. A la vista quedava la maquinària i el misteri, resolt. Massa poc hàbils per tornar-lo a refer, l’autòmat quedava esguerrat per sempre més, amb un posat, si pot ser, encara més esmaperdut que el del principi, quan, ja passada la sorpresa inicial i encara sencer, els seus moviments ens semblaven buits, tristos i absurds...
Sorprenien al principi, aquells moviments de pulcra exactitud. Molts s’endevinaven complexos: boques i ulls que es tancaven i s’obrien, colls que s’allargaven, braços, cames, mans i dits. Amb precisió mil.limètrica, executaven la seva coreografia. Engranatges dentats, politges i cordes: la maquinària que els feia moure. La sorpresa era tan gran que, ben just acabat el temps que la moneda permetia (car per poder gaudir-ne calia pagar), corríem a introduir-ne una altra a la ranura. I una vegada més, l’autòmat s’exhibia. Fins que, ja apresa la sèrie, passada la sorpresa inicial, es tornava previsible, buit i trist, una mica absurd. Era el moment de marxar i deixar el giny amb els seus engranatges immòbils, fins que la curiositat del proper nen (i la corresponent moneda) el tornés a despertar. Si per casualitat un d’aquests ninots de mecanisme automatitzat anava a parar a les nostres mans, arribats a aquell punt entre l’absurditat i l’avorriment, se’ns desvetllava, inevitablement, la curiositat: què feia moure l’autòmat? Quins mecanismes el menaven? Per què primer un braç i llavors una cama? No es cansava de fer sempre el mateix? Que no tenia ànima? Prou que ho semblava, si més no. Era el moment d’esventrar-lo: amb crueltat infantil fèiem saltar reblons, claus i cargols. Llavors, la joguina es partia, la majoria de vegades en dues parts de llauna, com una closca de nou. A la vista quedava la maquinària i el misteri, resolt. Massa poc hàbils per tornar-lo a refer, l’autòmat quedava esguerrat per sempre més, amb un posat, si pot ser, encara més esmaperdut que el del principi, quan, ja passada la sorpresa inicial i encara sencer, els seus moviments ens semblaven buits, tristos i absurds...
# posted by C. @ 7:35 p. m. 
