dilluns, de març 07, 2005
Viatges
La Mola 
De vegades cal anar a prop per viatjar lluny. No cal, doncs, fer molts quilòmetres, ni visitar llocs exòtics o sentir parles que ens són estranyes. Al capdavall, el sol es pon igual a tot arreu i, per poc que estiguem al cas, sabrem trobar, també aquí, crepuscles espectaculars, fastuosos, un xic pedants fins i tot. No cal anar massa lluny per perdre’s pel marró de cafè torrat dels camps, pels ocres, pel verd de les alzines, els roures, el taronja oxidat de les fulles seques, l’escorça arrugada dels ceps, les flors dels ametllers...Visitem altres paisatges, altres geografies però al final sempre tornem al que ens és proper: els matins esclatants i les tardes de llum tènue i calmada. Al cel blau i clar. Al vent. Tornem a les pedres, als camins i a les masies, als pals d’electricitat de fusta i els fils plens d’ocells: les orenetes engalanades i els modestos pardals. Tornem a l’herba, l’espígol, la ginesta i el boix. Al sol i les pinedes, al cant de la cigala al migdia i els grills al vespre. Viatgem i trobem nous paisatges: altra gent, altres arquitectures, físiques i humanes: ponts de fusta antiga, pinacles i arcbotants, rosetons de vitralls, marbres i escultures però sempre acabem per tornar a l’austeritat del romànic, a la pau de tants segles al mateix lloc i que ens donen la perspectiva del temps i nostra. Viatgem per altres mars més braus, oceans més amples, amb una llum més feréstega, clara o tèrbola. Però sempre tornem al ritme serè del mediterrani amb un punt de tramuntana. A la sorra, al ritme suau de les onades i l’escuma, al compàs de llum dels fars. Viatgem lluny per veure nous colors però, alhora, per poder assaborir millor el que ens és proper, per enyorar-lo i, ja de tornada, redescobrir-lo. Una vegada més.
De vegades cal anar a prop per viatjar lluny. No cal, doncs, fer molts quilòmetres, ni visitar llocs exòtics o sentir parles que ens són estranyes. Al capdavall, el sol es pon igual a tot arreu i, per poc que estiguem al cas, sabrem trobar, també aquí, crepuscles espectaculars, fastuosos, un xic pedants fins i tot. No cal anar massa lluny per perdre’s pel marró de cafè torrat dels camps, pels ocres, pel verd de les alzines, els roures, el taronja oxidat de les fulles seques, l’escorça arrugada dels ceps, les flors dels ametllers...Visitem altres paisatges, altres geografies però al final sempre tornem al que ens és proper: els matins esclatants i les tardes de llum tènue i calmada. Al cel blau i clar. Al vent. Tornem a les pedres, als camins i a les masies, als pals d’electricitat de fusta i els fils plens d’ocells: les orenetes engalanades i els modestos pardals. Tornem a l’herba, l’espígol, la ginesta i el boix. Al sol i les pinedes, al cant de la cigala al migdia i els grills al vespre. Viatgem i trobem nous paisatges: altra gent, altres arquitectures, físiques i humanes: ponts de fusta antiga, pinacles i arcbotants, rosetons de vitralls, marbres i escultures però sempre acabem per tornar a l’austeritat del romànic, a la pau de tants segles al mateix lloc i que ens donen la perspectiva del temps i nostra. Viatgem per altres mars més braus, oceans més amples, amb una llum més feréstega, clara o tèrbola. Però sempre tornem al ritme serè del mediterrani amb un punt de tramuntana. A la sorra, al ritme suau de les onades i l’escuma, al compàs de llum dels fars. Viatgem lluny per veure nous colors però, alhora, per poder assaborir millor el que ens és proper, per enyorar-lo i, ja de tornada, redescobrir-lo. Una vegada més.
# posted by C. @ 6:41 p. m. 
