El Cafè d'en Litus

Sol, tancat a l’habitació de l’hotel, es mirava el maletí que jeia damunt del llit. No en tenia les claus, però no hi feia res: els cadenats eren febles, ben bé només per tancar-lo. Amb prou feines van resistir, primer un i després l’altre, dos cops secs contra el caire de la taula de l’habitació. Va obrir el maletí. Era ple de papers. Pàgines i pàgines plenes de fórmules matemàtiques, fórmules com les que ell havia estat buscant tota la seva vida. Ell no era cap geni, però no cal ser un geni per reconèixer el que és genial: era tot allí. Aquelles fórmules, aplicades a la realitat, podien ser una enorme font d’energia o per contra, esdevenir una arma absolutament destructora. I era tot allí, a les seves mans. Tota la seva vida a la recerca d’allò i ara que ho havia assolit, no sabia què fer-ne. Conscient de l’enorme poder que tenia, però alhora aclaparat pels dubtes i ja amb la seva tasca de recerca científica sense sentit, ho va abandonar tot i va retirar-se. No sense abans haver passat tots els documents a un jove estudiant del seu laboratori amb fama de despistat però brillant alhora. Un jove anomenat Einstein, Albert Einstein...