El Cafè d'en Litus

Li va venir ben just. Ningú no l’havia previngut d’aquella pluja de forats. Els seu company, només un parell de metres més enllà, va ser engolit sense deixar ni rastre. Queien tot fent un soroll orgànic, talment un batec -Zup...zup! Fugia carrer avall quan va adonar-se que un eixam de sirenes d’ambulància, amb un brunzit eixordador, l’encalçava. Les fulles de les palmeres del Passeig giraven com aspes. S’esllanguien els núvols, que queien al terra i s’esmicolaven com si fossin miralls. El seu rostre, reflectit ara mil i una vegades, no parava de cridar: “Potser en feu un gra massa!!”. Dos fanals sense arrels que passaven per allí el van recollir fet uns parracs. Avui has tingut sort- van dir-li- però ja veurem demà...