El Cafè d'en Litus

-Hola...- saluda mentre entra al despatx amb una carpeta ben curulla de fulls- et porto els informes que m’has demanat, els del 2003 i els del...òndia!
-Què passa?
-La grapadora...- assenyala amb el dit.
-Què li passa a la grapadora?
-No tens por? – pregunta una mica neguitós.
-Por de què?- diu el company, cada cop més estranyat.
-Oh...- respon- les nostres perquè són manses i ja vénen domades de fàbrica...
-Ah...- fa l'altre, bo i aixecant la cella esquerra – no ho sabia...
-...però un amic em va explicar que, a un amic seu, la grapadora (que per un error de comanda es veu que era silvestre), en una badada, li va grapar la corbata a la taula del despatx. I en l’estona que va trigar a reaccionar després de l’ensurt, li va grapar també els punys de la camisa, deixant-lo tot immobilitzat. La resta, ja te la pots imaginar...- afegeix amb aire greu.
-Carai...
-Sí, noi...bé, et deixo. Si vols alguna cosa més seré al primer pis, al despatx del Garcia. Vinga...adéu...
-Està com un llum de ganxo...- pensa. Es queda quiet un instant. Mira la grapadora de reüll. D’una revolada, l’agafa, obre l’últim calaix de la taula (ziiiip), la fica a dins (cloc!) i la tanca amb la clau (clac!)...- com un llum...- afegeix.