El Cafè d'en Litus

Si cada persona és un món, el món de la parella podríem dir que és un univers. Hi ha parelles per a tots els gustos i de tots colors: hi ha persones altes com Sant Paus que van amb taps de bassa, persones meselles que s’ajunten amb sergents de la Legión, parelles on tots dos són barbuts i parelles on tots dos duen faldilles. Fins hi tot hi ha parelles desaparellades i en l’altre extrem, parelles de tres...Els motius pels quals dues persones decideixen anar plegats, casar-se o bé ajuntar-se són gairebé tan diversos com el nombre de parelles. El motiu principal és perquè s’estimen, és clar. Però a vegades n’hi ha d’altres: hi ha parelles que semblen una societat, on no queda clar si es parla de “matrimoni” o bé de “patrimoni”, paraules que sovint es presten a confusió. També hi ha parelles que semblen fetes a la babalà o que s’hagin trobat com aquell que juga al joc de la cadira, on ja se sap que el més important es seure, no importa a on, una vegada s’ha acabat la música. Corren com animalons desficiosos a cada tanda del joc amb un únic objectiu: no quedar-se drets. I així passen anys i panys amb un rosari de retrets constants, una cantarella insidiosa que amb el temps es torna una mena de “nyigo-nyigo” monocord i pesat. Són aquella mena de parelles que aprofiten que hi ha públic per a fer inventari de les seves desavinences i que acaben per convertir un cafè el dissabte a la tarda, en un combat de boxa o una mena d’esgrima d’on no ens salvarà cap campana de ring ni cap màscara protectora. Què hi fan plegats aquestes parelles? Un diu blanc, l’altre diu negre, un diu a dalt, l’altre a baix, a la dreta, a l’esquerra, l’un vol jazz, l’altre discoteca...no tenen res en comú, però segueixen junts. Fins que un bon dia potser se’n adonaran que estar sol en parella, és estar doblement sol.

La belle et la bête! -cridaven- la belle et la bête!...