El Cafè d'en Litus

No sabia ben bé en quin moment li va néixer aquella nostàlgia, però un bon dia va començar a trobar a faltar el tacte de les coses. Tant d’aparell digital li havia fet perdre els matisos. O bé era tot 0, o bé tot 1. Entremig, el desert. Enyorava el lent transcórrer de les cintes magnètiques de música o els espirals dels enregistraments de vinil, amb l’agulla del tocadiscs que, com un dit fi, els solcava la pell per extraure’n les notes. Enyorava el llapis, el paper, el suau davallar de la tinta de la seva ploma, fins i tot la humanitat (per allò de l’error) que desprenien les taques de tinta. El gust dels sobres i els segells, l’olor de les cartes d’ella...a aquella màquina tot això se li escapava: una ànima asèptica, freda i, a la llarga, alienadora, una ànima feta de 0 i 1. Més d’una vegada havia pensat en esbotzar-li la carcanada, estavellar-la des del segon pis on ell treballava, obrir-li les entranyes i cridar-li, ben fort, “On ets?!”. Així va ser com, una calorosa tarda d’estiu, després de llegir per enèsima vegada un missatge d’error a la seva pantalla (sense previ avís per poder guardar el document que ell escrivia, la molt despietada) que la va agafar i, d’una estrebada, li va arrencar la nervadura. Amb un estrèpit de vidres, va llençar, manyoc de cables, monitor i carcassa per la finestra. Now I guess why they call it windows-va dir-se.