El Cafè d'en Litus

Mai no m’han agradat massa els SAU: a principis dels 90, quan van aparèixer, jo no feia altra cosa que escoltar el “Just on night” de l’Eric Clapton, els Dire Straits, Nirvana i Jimi Hendrix. Tot i així, encara puc tocar al piano una versió sui generis del “Boig per tu” o “No he nascut per militar”. Però el concert de Madrid, va ser diferent: a la sala Universal, quatre arreplegats recolzats als seus respectius gots de “cuba-libre” i unes vint persones més, ballàvem al ritme dels acords de “Si un dia he de tornar”, “És inútil continuar” o “Vull quatre barres”, del seu darrer disc “Quina nit” (1990). En acabat, un Pep Sala i un Carles Sabater d’allò més simpàtics, ens van signar un parell de samarretes i ens van donar una bona estona de conversa. Gairebé no en vaig tornar a saber res més (jo seguia amb els meus Clapton, Nirvana i Hendrix) fins que, un matí, en posar la ràdio, vaig sentir la notícia: en Carles Sabater havia mort de manera sobtada just acabat un concert. El rock’n’roll sempre ha tingut els seus mites que van morir massa joves (la Janis Joplin, en Jim Morrison o el mateix Hendrix) i en Carles Sabater tenia el trist honor d’inaugurar la llista del rock català.