El Cafè d'en Litus

Quin neguit! Nerviós, es va aturar al costat d’un prat. Va agafar el paquet de tabac que duia a l’abric i en va treure una cigarreta per, com diu la cançó, “fer fum dels problemes”. Unes rialles d’uns nens que jugaven li van cridar l’atenció, s’ho passaven bé i reien pel gust de riure. De cop, el va sorprendre el blau del cel, el vent, els arbres...Tant de temps que feia que passava prop d’allí i no s’hi havia fixat mai. En apagar la cigarreta va mirar, una darrera vegada, la quitxalla que jugava. El dia era clar, i el sol es reflectia a les llantes dels cotxes que, sense aturar-se, passaven a tota velocitat per l’autopista, paral.lela a la carretera secundària on ell s’havia aturat. Li va semblar que corrien massa, que s’esvanien. Com el fum de la seva cigarreta o la veu del jutge de pista que, des de feia una estona, havia deixat de cridar dins del seu cap.