El Cafè d'en Litus

Després d’un servei vigorós (eficaç i eficient, com tot el que feia en Màxim) va sentir la veu del jutge de pista que li cridava: “No!!”. “No? Com que no?...”. En acabar el partit es va dutxar i després d’explicar el darrer acudit als seus companys, va agafar el cotxe i enfilà carretera amunt. Faria el trajecte per autopista, com sempre havia fet. L’autopista era, malgrat el seu cost, la via més eficient i eficaç d’arribar a la casa de camp. Aquell cap de setmana estaria tranquil: la dona era fora, en un viatge per feina i els fills eren en una excursió de l’escola. Quan es disposava a entrar a l’autopista, va sentir la veu, una altra vegada: “No!!”. “No? No què?!”- va dir-se. Distret, va agafar una carretera secundària: hi havia més revolts, no tenia carril d’avançament i fins algun tram era amb l’asfalt en mal estat. Havia d’anar a poc a poc i trigava més. No era, ni de bon tros, eficaç i eficient. “No!”- ressonava la veu del jutge de pista dins del seu cap... (Continuarà)