El Cafè d'en Litus

Un crit rogallós, aquest gest estrafet que ara ens fa de veu. I, mentrestant, els portals obscurs de les cases del poble esperen en va. Temps era temps, hi havia glops de lluna plena, elixir de falguera on ara només hi campanars agònics, suc d’hora morta, campanes badades. Aquesta corrua d’amants no fa moure pas l’amor: és un efecte òptic, com el zoòtrop o el quinetoscopi. Fotogrames, xiprers marcits, tant se val: ara ja hem oblidat tots els mots que ens servien per conjurar el passat. Els dies blaus haurien d’haver passat avall, engolits pels embornals com aigua tèrbola. No haurien de romandre així, tan quiets, immòbils, presos dins l’ambre del temps d’aquesta manera tan clara que gairebé fa mal...