El Cafè d'en Litus

Ja ho veus, Baldiri, un altre cop sols. Ve de lluny aquesta música. Te’n recordes, Baldiri? I els seus ulls que em miraven amb una barreja tendra i trista alhora perquè els seus jocs no eren els meus. I de na Mercè, te’n recordes, Baldiri? Que em feia llegir, cronòmetre en mà, tota encuriosida i que em preguntava si tenia avis a casa i d’on havien vingut. Quina terrible sospita, Baldiri! A veure si serà veritat que la Realitat no és una safata d’argent amb potes de filferro i elefant. Anem, anem-nos-en, Baldiri, que enlloc no ens volen: cacem mosques, criem pèl, fugim entre tolls i fangueres, enfilem-nos torrentera amunt. Enfonyem els unglots al terra, masteguem arrels. Udolem, Baldiri, udolem plegats aquesta música que ve de tants anys enrera. I cada cop més lluny de casa, Baldiri, cada cop més lluny...