El Cafè d'en Litus

En un racó de la sala, dues calaveres riuen. Riuen amb la mandíbula desencaixada, a cor que vols. Riuen, amb les conques dels ulls d’ivori lluent, buides. Sacsegen els seus ossets que, en colpejar els uns amb els altres rítmicament, fan un soroll opac, una mica sec, com un grapat de cloves d’ametlles torrades (tret de les costelles, que fan un soroll més aflautat, com de xilofon o marimba).

- Repóker!- crida una, tot mostrant les seves cartes.
- Casum l’os pedrer!...- respon l’altra, asseguda al seu davant.

Riuen. Al fons, dues calaveres més pentinen els seus cabells fins de teranyina.

- Què és tot aquest mullader?!- pregunta un tercer crani.
- Res, el nou, que ha intentat beure aigua de la font una altra vegada.
- Ai! Que algú li ho expliqui un cop més, si us plau – es lamenta la més vella, amb un gest entre resignat i displicent – certament, amb aquests becaris cal tenir una paciència eterna...
- A veure, noi – li diu una altra, calavera empolainada, mentre l’acosta amb el seu dit (falange, falangina, falangeta): tu, ets mort. No et cal veure aigua.
- Ja, i quant de temps estaré mort? – pregunta ell, esporuguit, calavera atònita.
- Oh, si tot va bé, tota la vida noi, tota la vida...- somriu.

I la resta de calaveres esclafeixen a riure, desencaixades, eixordadores com un eixam de hienes rovellades tot brunzint dins el seu cap...