El Cafè d'en Litus

Tendim a percebre cos i pensament com si fossin dos ens diferents. Potser perquè, si bé podem escoltar els batecs del nostre cor, sentir l’alè de la nostra respiració o notar necessitats urgents com les ganes d’orinar, no podem percebre els mecanismes del nostre pensament. El conjunt d’engranatges, politges i cordes que el fan anar, ens passen del tot desapercebuts. El tic-tac dels seus rellotgets ens és inaudible. Sabem que la percepció del món exterior, la informació que prové d’aquest i que emmagatzemem a la memòria, així com les relacions lògiques que fem amb aquesta, no són més que impulsos elèctrics. El cervell, com un ordinador hipersofisticat, on els cables han estat substituïts per àxons, dendrites, mielina...però no en som pas conscients quan elaborem un pensament, no sentim l’espurna elèctrica, l’arc voltaic que salta de neurona en neurona. I, malgrat tot, els nostres pensaments hi són; fet i fet, són el que ens fan ser: “Cogito ergo sum”, “penso, llavors existeixo”, que deia aquell. Tot i sabent que cos i ment són dues parts tan imbricades, que ben mirat, són u, tendim a veure-les sense cap lligam: el cos com una bastida on recolzar la ment quan hi ha salut, o com un jou que la sotmet, quan la maquinària grinyola. Passa sovint que, a mesura que envellim, el pensament, encara lleuger, es vincla al llast d’un cos cada cop més feixuc i traïdor, fins al punt de sentir-nos hostes de nosaltres mateixos, una mica presoners d’un cos que vol quelcom que se li escapa, pobres llauradors que treballen una terra que no és seva amb contracte a rabassa morta. I és que, si no hi ha vinya, s’acaba el vi. Mentrestant, liviamo, liviamo ne ‘lieti calici...