El Cafè d'en Litus

Ell no suporta la seva sogra, NO LA SU-POR-TA, aquell coi de dona que sempre s’ho acaba manegant per teledirigir-los la vida: “Ai, aneu a l’apartament de la platja? Potser us venim a veure...oi que sí, Pere? I en Pere, el marit, sempre diu que sí, és clar. Quin calçasses! Tot fet de pasta de moniato i sang d’orxata. El típic mesell que ja fa anys que ha tirat la tovallola i es deixa portar: “Sí, Antònia...”, “Molt bé, Antònia...”. L’Antònia es pensa que va malcasar la seva filla. Ella val més que aquell pixatinters que té per marit. Perquè sí: molta llicenciatura, cursos i postgraus, però no és més que un pobre funcionari gris amb una feina monòtona i avorrida. El seu fill, en canvi (i quan diu: “El meu fill” se li omple la boca –EL MEU FILL-) sí que n’ha fet, de coses. Va deixar d’estudiar perquè no li agradava. No perquè fos un soca, no: no li agradava, eh? Què és diferent, però com que és- segons ella- tan decidit i emprenedor...el seu fill, bah! Un tanoca que munta plaques de guix per les obres a preu fet, això és el que és! I aquell posat de sàvia que es dóna...el treu de polleguera! Aquella manera de posar-se el cafè a la tassa, de tirar-hi els terrossos de sucre (ara l’un –pausa- ara l’altre), i com, finalment, se l’endú als llavis amb el dit petit aixecat....no la suporta...

- Mira, de debò que no l’aguanto, eh? I perquè ha de venir a l’apartament el dissabte?
- I què, eh? I què? Que no em poden venir a veure els meus pares? Eh? Si no ens veiem mai!
- Mai?! Però sí...
- Mira, no ho sé, em sembla que en fas un gra massa- li diu ella mentre es serveix un cafè, hi tira dos terrossos de sucre (ara l’un –pausa- ara l’altre) i s’endú la tassa als llavis amb el dit petit aixecat...