El Cafè d'en Litus

El pitjor de l’experiència és que aprenem a llegir les persones amb els seus gests i n’obviem les paraules. Motius profunds, inefables, se’ns fan evidents a l’ull dels anys. La distància entre el que es diu i el que es fa o entre les accions realitzades i els seus vertaders motius, ens deixa una gran rasa, un enorme solc, sovint amb forma de prejudici. Certes persones, determinats comportaments, se’ns tornen un “déjà vu” que, amb el temps, pren un aire eixut i bròfec. Llavors, tot té quelcom de grotesc i deforme, una mica com els esperpents de Valle-Inclán o els quadres més foscos de Goya. El costum, ja se sap, esmussa els sentits, ens avenim a viure amb crosses i, com aquella vaca de pesada testa que “brandava lànguidament la llarga cua”, se’ns fa un tel als ulls. Despullar la mirada, a mesura que passen els anys, ens és un exercici cada cop més feixuc: cal certa voluntat de desaprendre, abandonar els racons de nosaltres que ens són més propers i còmodes, tornar a ser una mica ingenus, una mica infants. Potser llavors, però, aconseguirem ser com cantava en Bob Dylan, “joves per sempre” o, per citar un poeta de casa nostra, “se’ns ompliran les mans d’una llum fresquíssima”. Només cal voler-ho, de tant en tant...