El Cafè d'en Litus

- Ja està, un de menys – diu mentre entra al despatx i recolza la dalla en un racó.
- T’ha costat? –pregunta el seu company de feina – el darrer no volia, tu! Em deia no sé què de la família i no sé quins romanços...
- Ah, no, no...- contesta- l’he enxampat mentre mirava una pel.lícula del Woody Allen a casa seva, tot sol. Ha estat ràpid: els joves, ja se sap, són més tendres...Allò que diuen: ”Gent jove, pa tou!”- deixa anar, amb una sonora riallada.

- Jove? Però si era una dona de 90 anys?!! Mira...- fa mentre assenyala un llistat a la pantalla del seu ordinador amb el dit ossut, esprimatxat.
- Em vas dir 2on, 3ª, oi?
- No, no...3er, 2ª, no et confonguis!
- Er...d’això...ah, sí, sí...- fa l’altre- em pensava que volies dir...sí...la vella, sí...
- Ei! On vas tan ràpid?!
- A...a...a esmolar la dalla...
- Però que no la vas portar a esmolar l’altre dia?
- Ui, he tingut molta feina aquesta setmana...això...sí, molta feina...- diu mentre agafa l’enorme dalla de fulla lluent i se’n va.

Era el 3er, 2ª el pis correcte, quina pífia! Darrerament, té l’agenda que li vessa: massa feina. Que posin més personal, si tant els convé! És clar que tampoc no vol quedar com un sapastre. I, ben mirat, no seria la primera vegada que un client se li avança....

(Continuarà...)