dilluns, de novembre 28, 2005
El carrer del molí (I)
Hem quedat a les set. Com sempre. A la mateixa pensió de sempre. Com des de fa dos anys. L’Anna ja fa un quart d’hora que m’espera a dalt. Sempre ho hem fet així, per dissimular, pel què diran. La gent, ja se sap, sovint xerra més del compte. L’Anna és casada amb en Ramon, també viatjant, com jo. En Ramon es fa uns bons tips de pencar per tirar dona i fills endavant. Treballa massa, però no el culpo: són temps difícils i tothom va estret d’hermilla.
El carrer és ple de rètols que anuncien pensions com la nostra. D’altres diuen, només, “Gomas y lavajes”. Mai no m’ha agradat massa aquesta pensió: el lloc és gairebé lúgubre, com la majoria dels llocs al "barri xino" de Barcelona. De vegades, el plaer sense amor ens converteix en animals tristos, i deu ser aquesta mateixa tristesa la que, junt amb les clavellines i els geranis, penja pels balcons d’aquestes pensions...(continuarà)