El Cafè d'en Litus

He dit “la nostra pensió” perquè és la que anem sempre, però podria ser qualsevol altra. Totes les pensions barates s’assemblen: totes tenen la mateixa la llum esgrogueïda, somorta. A l’entrada, la mateixa fortor de desinfectant, la mateixa cadira en un racó, el mateix rètol fet a mà: (“Hay habitaciones”), el mateix individu mal afaitat i desvagat rere el taulell...

Quan hi entro, saludo només amb la mirada. El recepcionista no em diu res, ja em coneix. Enfilo escales amunt. Al primer replà sento una parella. Ella gemega, crida. Massa fort per ser fingit o de pagament, no puc evitar somriure. A punt de girar cap el segon replà, un noi, barbamec, m’interpel.la: “Quién hora?...”, em sembla entendre en un castellà amb fort accent foraster que el fa gairebé inintel.ligible. “Las siete...”- li dic. “No, no...que quién yora...”- em diu, confós. Quién llora? Ningú, noi, aquí no plora ningú. O potser tothom, ves a saber. (continuarà)