El Cafè d'en Litus

“Hem de parlar...”, una d’aquelles frases que a qualsevol home li cauen al damunt com un gerro d’aigua freda. Hem de parlar? De què hem de parlar? De...

- Estic embarassada...

De cop, sento una punxada a l’estómac, una mena de vertigen, aquella mena de vertigen que provoca sovint la distància entre la realitat i el que nosaltres voldríem i que, de vegades, es fa tan evident i sonora com una mastegot a la galta.

- Embarassada? Però si...- no encerto a dir res.
- Estic embarassada i el vull tenir...
- Com que el vols tenir? –ara sí, reacciono- no, no podem –dic- però com vols?...
- El vull tenir- em diu, ferma.
- Però, i la meva dona? Què li dic a la Maria?- li crido- I en Ramon? Què li diràs a en Ramon?...
- El millor que pots fer és recolzar-me. Entenc que no ho entenguis, perquè hi ha coses que els homes no entendreu mai, però el vull tenir.
- Però...però...això ho dius ara perquè...perquè...pensa-ho fredament! Que no ho veus que no...jo conec gent que ens podrien ajudar...jo...

I de cop sento com si una enorme rassa s’obrís entre ella i jo, com si el fil que ens unia és trenqués. Ara, de cop i volta, la Maria m’és una estranya.

- Mira, ara potser més val que me’n vagi, estàs massa nerviós...
- I on aniràs? – li pregunto
- Estaré bé, no pateixis... (continuarà)