El Cafè d'en Litus

Vaig sortir de casa massa esverat, anava just de temps. “On tinc la cartera?”, “M’he deixat la carpeta amb aquell informe”, torno a pujar, torno a baixar…coses que passen. La qüestió és que me’n vaig adonar quan ja era a l’estació de Plaça Catalunya: amb les presses m’havia deixat l’ànima a casa. L’havia deixada a carregar junt amb el mòbil i ja no hi vaig pensar més…ho hauria d’haver sospitat abans: allò que et trobes esmaperdut, desanimat, però vaig pensar que era l’hora del matí, que no acompanyava. Llavors encara hi hagués estat a temps i hauria pogut tornar enrera a buscar-la. Ara era massa tard. I és clar, ja em diràs que hi feia jo al mig de Barcelona sense l’ànima, no em podia pas presentar així a la feina!. Vaig pensar en aquells venedors que hi ha baixant pel Passeig de Gràcia fins el Corte Inglés, potser allí en trobaria una bé de preu, just per passar el dia. Surto de l’estació i vaig tirant amunt, miro, remiro...res. Uns mocadors, rellotges, ninotets, lletres de fusta, discs, bolsos, ulleres...un enorme assortit estès en mantes de tots colors, però enlloc no venien ànimes. Quan ja pensava en tapar el forat amb una pila de “Metros” (aquell diari que donen en sortir de l’estació) el vaig veure en un racó: d’entrada em va semblar estrany perquè duia la manta, enorme, d’un color vermell llampant, posada al damunt (“ja em diràs com s’ho fa per ensenyar les mercaderies, amb la manta a sobre ”, vaig dir-me), però vaig pensar que no hi tenia res a perdre. M’hi vaig acostar i li vaig preguntar:

- Perdoni...
- Sí...?- va respondre ell amb posat de displicència mentre es fregava la barba.
- No tindria pas una ànima?- vaig preguntar-li.
- Home...- va dir-me - jo més aviat compro...però si vols...tinc alguna cosa bé de preu. Mmm...a veure...va bé la d’un jugador de futbol? Me la va vendre perquè estava cansat de tants entrenaments i volia un ascens més ràpid.
- No, no - vaig dir jo - ningú no s’ho creuria, faig massa panxa!
- I aquesta d’actor? - va preguntar-me - estava tip d’anar a l’Institut del Teatre i mira-te’l ara, nominat a un Oscar!
- Ui, no...no tinc pas dots jo...hauria de ser una cosa més senzilla...
- A veure...tinc polítics corruptes, advocats mafiosos, economistes...- va dir-me.
- La de l’economista mateix ja em va bé- vaig dir jo.
- Era d’un que feia de comptable i no pagava els impostos. Havia d’anar a la presó però vam arribar a un acord...té, la deixo bé de preu. “
- Gràcies! - vaig dir-li - m’heu salvat el dia....
- Ei!- va cridar-me mentre marxava - vols un parell d’entrades pels Pastorets?.
- Ah...prou - vaig dir jo - que hi actueu?
- Hi tinc un paperet - va dir-me.
- Una ànima bé de preu i dues entrades de franc. Sort que encara hi ha bona gent al món!!- vaig pensar mentre m’allunyava.