El Cafè d'en Litus

Passen targetes de crèdit per les caixes enregistradores (“el seu DNI, si us plau?”), ascensors amunt i avall, s’obren i es tanquen portes (“Caballeros 3ª planta, aproveche nuestras ofertas”), s’encenen els llums: 1,2,3,4...5, números de colors. Escales que pugen, escales que baixen, que engoleixen, que escupen. Gent, gent i més gent que compra (“en efectiu?”), que torna (“en diners o en vals de compra?”), que parla, que crida (“me oyes? Oye...Oye, que no tengo cobertura!”), oferta!, oferta! (“2x1”, “Sólo 13,99 euros”...), “ja és soci?”, “té la targeta de client?”, “en què puc ajudar-lo?”, “ho sento, de la seva talla no ens en queden...”, “Planta joven...”, “coja una muestra!”, “compre ahora y empiece a pagar en febrero”, “Rebaixes, rebajas!!”. I mentrestant, a llocs com l’Índia, la Xina o Corea, hi ha milers de treballadors tancats en tallers, enormes baluernes dedicades a la producció de roba, sabates, electrodomèstics, mobles...productes que són distribuïts i venuts aquí. Tot és correcte, tot és legal: horaris, drets, etc. A la pràctica: jornades que no s’acaben mai, acomiadaments, sous irrisoris, nul.la formació, etc. Nosaltres, com a compradors, abusem d’ells quan adquirim els seus productes, mentre que aquí, aquestes mateixes empreses, segueixen fent contractes “escombraria” dins del marc que els permet la llei . Quin sistema de producció, que ens fa ser abusadors i, a la vegada, abusats. Quina paradoxa, la de saber-se víctima i, alhora, botxí.