El Cafè d'en Litus

Diuen que, en el fons, la pàtria de qualsevol persona és la seva infància. L’edat adulta representa, en molts aspectes, un exili. Però, tard o d’hora, un moment o altre, sempre hi podem tornar. Per a mi és fàcil, memòria enllà, calaixos plens de records: jocs, companys i família. Tardes d’estiu, piscina i rialles. Tocar i parar, el cavall fort, una pilota, genolls pelats, “vaig a berenar, ara torno...”, la colla d’amics, la bicicleta, “vindràs a casa més tard?”. Nits de Reis i de pessebres, “tió, tió...caga turró”. La mirada de la besàvia, les seves mans, fermes i arrugades. Confits de pinyó, cotxets de llauna. Els contes, “una pel pare, una per la mare...”, “àngel de la guarda, dolça companyia...”. Excursions, fonts i anissos. Menjar cireres dalt de l’arbre. “Demà anirem a la muntanya”, “abriga’t bé, que fa fred”, el caliu dels pares. Passis de cinema a la tarda: “Superman” i “La guerra de les galàxies”, ombres xineses amb el meu germà. “Per molts anys...”, “no bufeu encara!”, “digueu Lluís...”, bosses de caramels, disfresses, dibuixos, llapis de colors: “no em surten els deures!”, “...ara vinc”. Una merenga per postres, “avui és el teu sant...”, juguem a trencar l’olla, serpentines, confetti i garlandes. Petards i espurnes de colors, Sant Joan. A l’escola amb el sarró i l’entrepà, “quedem aquesta tarda”, dibuixos animats i sopar, “bona nit”, “deixa la porta ajustada...”, “fins demà...”. Ens fem grans, la infància queda enrera i les obligacions del món adult ens fan oblidar, sovint, el nen que un dia vam ser. Malgrat tot, sempre és fàcil tornar de l’exili, tot debanant el fil de la memòria, a aquesta pàtria feta de records que és la nostra infància. On tornen, però, els adults als quals els l’han robada?