El Cafè d'en Litus

La Mar em convida a fer públiques algunes de les “rareses” del Cafè. Rarereses, Mar? Es poden esperar rareses d’algú que ha estudiat màrqueting i comptabilitat de costos a l’Autònoma? Homeeee....si sóc més “standard” que una tassa de cafè de l’Starbucks, jo! Són unes rareses molt innocents. Em sap greu si algú s’espera coses del tipus: “M’agraden les “llúvias doradas” amb la B.S.O de la Heidi de fons”, per exemple. Es decebrà. A més, tothom sap que amb la B.S.O de l”Abeja Maya” és molt millor, no? Vet aquí la meva llista de rareses blogosfèrica. I és que ja ho diu la dita: “Freaks of a feather, flock together”, que ve a ser “De Tarragona manxen, i a Reus les enganxen”. Més o menys.


- Començo a llegir el diari per la darrera pàgina (Ex: La Vanguardia per “La contra”, El Periódico per l’article del Joan Barril, etc...). Jo crec en som uns quants. Podríem fer un club. O una secta, que ara es porta molt.

- Quan un programa de TV m’enfastigueja (sovint p.q es fa massa llarg) tinc tendència a posar-me un dels coixins dels sofà al cap. El meu germà i el meu pare també ho fan. It runs in the family.

- El Cacaolat fred i el calent NO són la mateixa beguda. No he begut mai (MAI!) un Cacaolat calent.

- Sempre que escolto els Rolling Stones, tard o d’hora, inevitablement, em vénen ganes de...de...

- No SU-POR-TO la frase “...és que el Carles és un bon noi”. El meu germà un dia va entrar a casa tot dient: “Si sento algú més que diu “l’Albert és un bon noi...”, no responc de mi, no responc...”. Som bons nanos, què vols fer-hi? Ser cabrón em surt, però m’hi haig d’aplicar.

- De debò que és tan estrany ratllar una rajola de xocolata damunt d’una llesca de pa amb tomàquet?

- Em costa molt llegir un llibre amb la portada lletja.

- Un entrepà de pa amb tomàquet (sí, una altre cop el pa amb tomàquet) amb el tomàquet escampat amb una cullera (és a dir, ratllat prèviament) i amb una botifarra o frankfurt oberts en vertical em poden fer obviar el que he dit al cinquè paràgraf.

- M’agrada veure com la gent canta dins els seu cotxe (encara que sovint fa l’efecte d“allanamiento de morada”, eh?). És l’antídot per les cares llargues del tren.

- Quan la taula està parada perquè hi ha convidats, no puc evitar picar alguna cosa (una oliva, una croqueta...). “Carleeeeees”-se sent. Mira, que vols fer-hi? I és que a vegades vénen a unes hores, oi? (Val, ella tenia partit de bàsquet, bueeeeeeeno, va. Comencem o què? Que hi ha gana, tu...!)

- Si m’assabento que algú del meu entorn vota al PP, m’agrada burxar-lo una bona estona. És gairebé tan plaent com fer petar les butllofes del plàstic dels embalatges dels electrodomèstics. A més, sempre (es) piquen.

Què, “freak”, oi? Ja ho va dir el darrer psicòleg que em va fer un psicotècnic: “Aquest noi és una mica peculiar, eh?”. Mira, es veu que vaig donar igual que l’Hannibal Lecter. Tot i així –sobretot després que em vaig llegir els dos volums de “Cómo ser un líder natural”- a les trobades blogosfèriques cada cop som més.

Per cert: les properes braves, quan?