El Cafè d'en Litus

A fora cauen volves de neu, petits cristalls d’aigua glaçada. A casa, però, hi fa calor: la febre m’ha fet apujar força el termostat i els vidres estan ben enllorats pel baf. Recolzat al marc de la finestra, quan me’n vaig hi descobreixo, sorprès, l’empremta de la meva mà. A la taula del menjador hi tinc el llibre “Sàpiens” de l’Eudald Carbonell. Homo Sàpiens, és clar. És estrany, després de tant anys d’evolució, descobrir-se en aquest gest atàvic, reconèixer-se en els mateixos instints que ens defineixen des de fa gairebé 150.000 anys. La meva mà, de sobte, com una fotografia feta de petites gotes de vapor d’aigua que em diuen qui sóc, la imatge de la meva identitat: Sàpiens. La sorpresa de redescobrir allò que per costum donem per fet i que, ben mirat, és d’allò més extraordinari: l’Homo Sàpiens és l’únic animal que té plena consciència d’ell mateix, de la seva existència i de la seva relació amb el món que l’envolta. Fa 150.000 anys, un homínid, gairebé un primat, va entrar en una caverna humida i va encendre un foc per escalfar-se, per protegir-se del fred i els animals depredadors, per rostir-hi un tros de carn, segurament. De sobte, sota el sostre de la caverna, protegit de tot, amb la gana satisfeta i esperonat per la seva pròpia ombra projectada pel foc a la paret, algú va imaginar. Algú va pensar en d’altres móns, alhora, però, que prenia plena consciència del seu. D’homínid a dona i home, algú va dir: “sóc jo, ara i aquí”, i tot recolzant la seva mà a la paret de la cova, hi va deixar la seva empremta. La mateixa empremta que, 150.000 anys més tard, resta al baf de la finestra de casa meva. Petites gotes de vapor d’aigua que em diuen –ens diuen- “sóc jo, ara i aquí”. Sàpiens.