El Cafè d'en Litus

No fa massa un company m’explicava que, sempre que donava voltes a un assumpte estirat al llit de la seva habitació, el blanc del sostre acabava per tenyir-li el pensament i que, en girar-se, en lloc d’una resposta es trobava, sovint, amb un interrogant per companyia o –paradoxa- un forat negre del diàmetre d’un pou sense sols de palla trenada. Espantat davant la possibilitat que em passés el mateix - que se m’encomanés el blanc del sostre i els pensaments se’m tornessin de marbre- ahir vaig ajaure’m sota un sostre de fusta clara que, al capdavall –vaig pensar- sempre seria més càlid. En girar-me, aquest matí, m’acompanyava el tors llis, nu i pigat d’una dona. Avui hem decidit que dormirem al cel obert. A veure què passa.

* Fotografia de Petitacriatura.