El Cafè d'en Litus

No m’ho vaig pensar massa, la veritat. Feien una fila estranya, ficades allí dins del vas. La refracció de la llum n’augmentava les formes: el blanc trencat de cada peça, color d’ivori, el rosat de la part de dalt i la de baix...no vaig poder resistir-m’hi. Vaig obrir la porta del lavabo i vaig preguntar si me les donaven. Passada la sorpresa inicial i el posterior moment d’estupefacció, algú va esclafir a riure per preguntar-me tot seguit, i ja amb un posat més seriós, que què en volia fer de la dentadura postissa de l’avi. I és que la dentadura de l’avi era això: les seves dents. Una pròtesi com una altra per substituir el que, de més jove, havien estat les vertaderes. Mig avergonyit, vaig tornar a deixar-les al prestatge. Ara, passats els anys, veig força gent amb pròtesis pel carrer: de feina, que no és ben bé la que voldrien però ja els va bé, pròtesis de parella, d’amics...fins i tot gent que són gairebé una pròtesi d’ell mateix. Algunes són ben curioses i voldries demanar que te la deixessin una estona, per provar més que res. Però ja em van dir en el seu moment que amb aquestes coses no s’hi juga i que les pròtesis de cadascú són personals i intransferibles. I si bé és cert que la majoria tenen un aspecte una mica grotesc i deforme, semblant als quadres més foscos de Goya o els miralls del Tibidabo, penso que deu ser més per la mirada del que observa (o la refracció de la llum), que no pas pel que són elles en si. Perquè si no, no les duríem. I ben mirat, tot i que no siguin una part autèntica de la nostra anatomia, ja ens fan el fet.