El Cafè d'en Litus

Jo crec que, en el fons, la realitat és una excusa que s’ha inventat el meu banc per a què li pagui a final de mes el rebut del cotxe. O la hipoteca. Hi ha un altra realitat, és clar. Una realitat amb majúscules, que batega a les lleixes de les biblioteques, expectant. Somorta, espera que algú prengui les primeres pàgines d’un llibre i la faci revifar. Rera cada llom (enquadernada en pell, amb tapa rústica, amb folres de plàstic o cartró) s’amaga una porta que mena a un altre món. La realitat, llavors, té nom i cognoms. Un títol, fins i tot. Hom l’anomena així: Invasió subtil, de Pere Calders o Rayuela, de Júlio Cortázar. Una realitat amb majúscules, per davallar-hi suaument com Alícia al País de les meravelles i perdre-s’hi per sempre. Però el banc, tossut, s’entesta a cobrar els seus rebuts i es conxorxa amb la realitat. La realitat amb minúscules, és clar. I per això s’han inventat –n’estic segur- les retencions de tràfic en hora punta (i, ja de passada, les punxades de roda), l’al.lèrgia primaveral, els telèfons que sempre comuniquen, les reunions de treball i els atacs de pedra, per si tenim temptacions de, tot pensant que la realitat només es tracta d’un decorat de cartró-pedra com els que feien servir per rodar les antigues pel•lícules de l’oest, abandonar-la i marxar sense pagar els seus rebuts. És una conxorxa a escala mundial. I és que, on millor que a la realitat en minúscules poden els bancs cobrar les seves comissions, per exemple? On, sinó, es pot acostar el cap de l’oficina i dir-vos amb aire greu: “Ja sap que aquesta operació té una comissió del 5% respecte el total de l’import?”. Només a la realitat, la realitat amb minúscules i ja vigilen prou que no ho oblidem. Quins uns, els bancs! La saben llarga...