El Cafè d'en Litus

Era un dels pocs dies que s’havia pogut escapar més d’hora de la feina. A l’hora que li tocava, de fet: avui la majoria de l’empresa era a una fira de mostres de París i s’havia quedat sol a l’oficina. Va tancar l’interruptor principal, la porta amb el forrellat i va enfilar cap a casa. Només entrar al rebedor, es va descalçar (aquells mocassins nous que li feien tant de mal!) i tot descordant-se la camisa, va entrar al dormitori.

- Carinyo, no...no és el que sembla....- li va deixar anar la seva dona que jeia, completament nua, al llit.

Fet una fera, va mirar per la finestra oberta per on passava un oratge suau que movia les cortines. “Que havia marxant corrent, ell? Qui era, eh? On era? Sota el llit potser?". Va obrir l’armari: era allí, tot nu. Des de dins, amb cara de perplexitat, el mirava. Ell, amb la seva espatlla tan ampla. Ell, amb el seu ventre d’atleta. Ell, amb el seu cul estret i ferm. Ell, amb les seves cames tan ben tornejades i els seus braços musculats que el fondrien només d’abraçar-lo. Ell.

- No ho hagués dit mai...- va fer amb un rictus nerviós, mentre es mirava la seva dona.