El Cafè d'en Litus

Esperen. Al costat de la plaça. Al cafè que, com la de Suïssa, també n’és -sense ser-ho-, la capital. Esperen. A qui esperen? A què esperen? Dormim vuit hores cada dia i llavors, encara, esperem: al client, al comercial, a l’amic, a l’amat. Esperar algú és tenir esperança: que no arribi tard, que arribem a un acord, que m’estimi, que m’entengui...i l’esperança és també, per allò que té de realitat encara no resolta, una mica com somniar. Potser tenia raó aquell que va dir que la vida és somni. I els somnis, somnis són...