El Cafè d'en Litus

No hi fa res que li assegurés, una vegada i una altra, que jo no era en Pere Vilarnau. Amb el seu posat estoic, impertorbable, em deia que, segons el meu resguard, el DNI que em corresponia era aquell, que no li vingués amb romanços i que si l’Estat així ho feia constar, hauria de ser per alguna raó. Fet i fet, em va recomanar, els mecanismes per fer qualsevol canvi eren tan complicats (m’esperaven una trama espessa de funcionaris i llurs finestretes corresponents – “li falta un segell, torni vostè demà, ara no hi és: ha sortit a esmorzar...”- , hores de cues infinites...)que el millor que podia fer era, més que canviar-lo, ajustar-me a la nova personalitat que segons el meu nou Document Nacional d’Identitat em corresponia. Que no patís, que això eren coses que a l’Administració passaven però que, amb el papers en regla, no havia de témer res. A la meva nova vida em dedicava a ser professor i, pel que vaig descobrir uns dies més tard quan em vaig quedar amb ella a soles al seu despatx, tenia un “affaire” amb la directora que feia anys que durava. L’escola era petita i tranquil.la i els horaris, prou bons. Tot plegat, molt millor que la vida estressant que duia com a cap de vendes d’una multinacional. Cobrava un bon sou, però sempre, en el fons, vaig tenir la sensació de ser un farsant, de dur una vida que no era la meva. Els jous, per molt que siguin de seda, no deixen mai de ser-ho. Ahir, mentre era assegut en un banc, vaig veure com un flamant descapotable vermell s’aturava en un semàfor. A dins hi havia la meva dona acompanyada per un altre home: ulleres de sol, corbata de seda. Reien. I jo vaig pensar, mentre passava pàgina al diari, que feien prou bona parella...