El Cafè d'en Litus

El silenci ens espanta, de vegades. No fos que, en mirar-lo fit a fit - o potser només de reüll- ens donés la mesura del que som. Qualsevol cosa menys el silenci. I l’omplim de converses d’ascensor, de fils musicals enllaunats i sirenes d’ambulància, de botzines de cotxe en doble fila, televisors estereofònics i tubs d’escapament, de xiulets de guàrdia urbana, tertulians radiofònics, de comandes de cambrer, de lladrucs de gos i alarmes de xalet. Qualsevol cosa menys el silenci. De tant en tant, però, un baluard, un espai amable on estintolar els muscles; o la mirada i, llavors, adormir-se suaument. En silenci.