El Cafè d'en Litus

És com un tic, una mena d’acte reflex: quan som a la vora d’un riu d’aigües manses, un llac o a la platja en un dia poc rúfol, ens ajupim i, tot fent un gest de biaix, llancem una pedra a l’aigua. Una vegada, dues, tres...quatre o més, si som prou hàbils, la fem saltar. A cada salt, l’aigua es desplaça: unes ones plenes de sentit que ens fan somriure. Ara, més que mai, l’aire és ple d’ones semblants. Reboten de satèl.lit en satèl.lit per l’atmosfera terrestre: “Vols kdar x dinar?”, “Bon kp de 7mana!”o “Bona nit!“. Unes ones plenes de sentit que ens fan somriure quan les rebem.